¡No estoy mintiendo, no estoy mintiendo!
¡Pero escucháme,
cuando te digo que no estoy mintiendo
es que no estoy mintiendo!!
Un home jove i de parla argentina,
amb una mà al manillar i l’altra al mòbil,
circula en bicicleta desaforadament
entre cotxes i autobusos amb molta habilitat.
Quan arriba a la cruïlla, dóna una volta i puja per la vorera
pedalant amb força, mentre els xinesos del barri
se’l miren amb aquells ulls que tenen
d’haver-ho vist tot i sense que els importi
ni poc ni massa
entendre què diu ni que li passa a aquell home blanc
que no para de cridar amb veu estentòria.
¡No estoy mintiendo, no estoy mintiendo!
¡Por qué me dices que miento
cuando no estoy mintiendo!!
¡Si te digo que estoy cruzando la Rambla de Cataluña
es que estoy cruzando la Rambla de Cataluña!
Quan em ve de cara per la vorera li veig els ulls esbatanats,
horroritzat de què algú dubti del que està dient.
L’esquivo i mentre envejo aquella veu
tan poderosa i aquella voluntat de convèncer
per sobre de la simple realitat,
deixo Trafalgar i enfilo el Passeig de Sant Joan.
Quan agafo la Ronda de Sant Pere encara sento:
¡Que no miento!,
Rambla de Cataluña…
És la nit de reis.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!