La Mireia s’ho està pensant, fa temps que li dóna voltes i no s’acaba de decidir. Quan de nits, cansada –la Mireia treballa molt– prepara el sopar per a ell i la menuda, pensa que tot és massa igual que ahir. Li pesa la certesa de saber que demà serà com avui i igual que fa tant de temps que cap guspira inesperada encén un projecte nou o una il·lusió que l’engresqui.
Ja ho sap que això passa. Massa que veu en moltes amigues un reflex del mateix ensopiment, de l’anar fent i qui dia passa anys empeny… però pensa: això és tot?, així haig de passar els meus dies fins al judici final? De nou la teoria de les balances. Que sí, d’acord, potser no és el millor, però tampoc està tan malament; que no és el que jo voldria però més val boig conegut que savi per conèixer; que tampoc sóc una nena i ara que ho tinc tot tan muntat, tornar a començar no se sap què… i, sobretot: no m’agradaria que la nena patís, al capdavall ell és un bon pare i tampoc ens barallem, som amics i la nena no té cap culpa de les meves ínfules que potser no tenen un fonament tan sòlid…
Ja hi som. Aquesta és una batalla impossible. Vull dir, una decisió que no va de balances que comparen el pes de dues substàncies que tenen un pes mesurable en grams. Aquesta mena de tries, com les coses més importants a la vida, no són tan objectivables i quan les coses estan tan embolicades ens cal, com a Alexandre, una decisió atrevida, un cop de voluntat, d’instint, de vés a saber que, que ens deixí satisfets i amb molta feina a fer, però amb el nus desfet per sempre.
La Mireia és valenta, té tota la força que cal i té l’espasa. També té el dubte, com tothom. Caldrà però que decideixi si vol conquerir els perses o abaixar la persiana per guardar-se del sol que crema i vivifica. O potser no es decideix i decideix, per tant, viure somorta en el dubte. Que no seria la primera ni el primer. Que el dubte és extens i les certeses curtes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!