Leonard Cohen ha mort i tothom se’n lamenta.
Donald Trump és president i tothom,
més o menys els mateixos d’abans,
s’esquincen els vestits.
¡Oh, quanta desgràcia s’agombola!
¿Què hem fet per merèixer aquest mal fat?
Doncs, com sempre, res i tot.
Pareu la melangia i no estripeu res més,
que la roba va cara.
Leonard Cohen ha viscut molt,
i ens ha atansat la seva copa inexhaurible.
Els qui hem volgut la seguirem bevent
mentre ell descansa d’un final que el fatigava.
¿Calia que seguís cruixit de dolor a la seva cadira cadafal?
Cada cançó que ens ha dat és un plaer
pel nostre viure i morir de cada dia.
Gràcies i descansa, mestre i amic.
I l’altre,
Mr. Donald Clac, Clac,
els ha estroncat el riure.
Tots els savis i grans plomes, tertulians i politòlegs,
tots l’han vessat ben grossa.
I el pitjor és que no callen ni per un mal de coll.
Segueixen explicant-nos a nosaltres,
pobres indocumentats,
el perquè ahir era “no” i avui és “hoc”.
Es veu que els votants de per allí són uns imbècils
i que no saben votar. Com els d’aquí,
suposo.
Mira que no votar Ms Clinton,
ella que és tan progressista, antiracista,
feminista, lobbysta i àdhuc Goldman-Sachsista?
¿Què fan aquests babaus que no volen més estafes
de nosaltres, que som els bons?
El bocamoll passarà i el jueu descregut
m’alimentarà mentre visqui.
No sé quan de temps, ni poc que m’importa.
Entretant, si això no fos un oxímoron,
seria agradable una mica de silenci mediàtic
i sentir-lo i omplir-se de tanta bellesa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!