La fada negra

La fada negra, d’en Xavier Theros, és un llibre fantàstic en diverses accepcions de l’adjectiu. Realment extraordinari i magnífic, aquest recorregut per la Barcelona de 1843 és una descripció brillant de la Barcelona del s. XIX, dels seus carrers, la seva història, i de com vivien (o mal-vivien) els barcelonins anxovats dins d’unes muralles que ja maldaven per enderrocar.

La novel·la és un bon exemple del que ha de ser “un bon llibre”. En primer lloc, està molt ben escrit i en un català genuí però gens ampul·lós ni llepa-fils. Molts dels passatges són pura prosa poètica; l’autor ha sabut trobar un català viu i natural, carregat dels renecs i la riquesa que tenia la llengua parlada per pinxos, putes i militars a les tavernes. A veure si en prenen nota alguns directors de cine i teatre que fan parlar el mateix idiolecte als advocats i als macarrons.

A més d’escriptor i poeta, Xavier Theros és antropòleg i una de les persones que coneixen millor la intrahistòria de cada racó de Barcelona. Si no fos que en aquesta ciutat no tenim cronista oficial (ni en Permanyer ni en Huertas n’acceptaren el nomenament municipal) i fóssim com alguna ciutat castellana que en té uns quants, en Xavier Theros seria, sens dubte, un dels primers a la llista per mèrits més que sobrats. Segurament coneixeu la seva Barcelona a cau d’orella; si no és així i us interessa aquesta ciutat, ja us l’esteu comprant.

La fada negra és certament una novel·la negra i amb sang i fetge a gavadals, però no és un fulletó. Està ordida sobre el canemàs precís de la història i ens explica el pols calent de la ciutat en un any ple de revoltes, la principal de les quals fou la bullanga de la Jamància. Una història de republicans i civils contra militars liberals isabelins (com Espartero o en Prim), de bombes que van ploure dels dos indrets més funestos de Barcelona (Montjuïc i la Ciutadella) i que van destrossar Barcelona tot reforçant un poder centralista que encara arrosseguem, d’espies i traïdors, de beates i de traficants sense escrúpols, de vici, explotació, lluita i derrota.

I com a fil conductor, el capità Llampades, addicte a l’opi i l’alcohol en dosis massives, decebut de tot i de tothom, però un home digne, que brega contra totes les misèries per trobar la pista d’un assassí de criatures a les quals, abans de matar, els xucla la sang. I tot això en uns carrers desapareguts més tard, quan al 1909 es va obrir la Via Laietana, i en d’altres que subsisteixen però on en ens costa de reconèixer la vida que havien tingut. Definitivament, si us agrada la història de Barcelona, la novel·la negra i la bona literatura, aquest llibre us atraparà i, com jo, desitjareu la publicació, ja anunciada per l’autor, de noves peripècies del capità Llampades.

Afegeix un comentari
%d bloggers like this: