Feuerbach o Facta, non verba

L’altre dia, sentint en Lluís Rabell, president de grup “a Catalunya NO es pot”, em va venir a la memòria l’onzena tesi sobre Feuerbach que Marx va escriure el 1845:

Els filòsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món, però del que es tracta és de transformar-lo.

No és que el Sr. Rabell tingui un tarannà filosòfic. Suposo que el que em va portar a la famosa tesi és la seva apel·lació a la praxi, a superar (repensar) la teoria mitjançant l’acció. Deixo de banda, perquè ni és el lloc ni soc jo la persona indicada, encetar una exegesi del significat de praxi, activitat sensible, activitat objectiva, etc. Per això estan els filòsofs i els hermeneutes.

Jo em refereixo al significat més immediat, al que li donàvem els joves marxistes dels 70 quan llegíem les breus però lluminoses tesis. L’onzena, traduïda com ho fèiem, vindria a ser una versió del Facta, non verba, és a dir el Montillà “fets, no paraules”, o bé que les accions parlen més fort que les paraules.

Doncs bé, a aquestes alçades de la revolució que estem vivint a Catalunya, que no totes han de ser armades ni violentes, hi ha qui s’entesta a tirar aigua al vi, a posar tots els dubtes, totes les pors i tots els pals a la roda al canvi més radical i amb més transcendència política i social que està gestant el poble català des de fa tres segles. Que això ho facin els unionistes espanyols i catalans, ho trobo lògic perquè ells defensen l’statu quo en el que viuen molt bé. I els d’aquí, molts dels quals no viuen tan bé, sinó maltractats com tots els catalans, prefereixen la misèria abans que els prenguin la seva ànima espanyola, que per això i d’altres mentides existeixen els mass media. Per cert, el silenci de l’esquerra espanyola és eixordador i tan lamentable com aclaridor.

A Espanya li ha anat molt bé disposar d’una Catalunya sense drets però productora de riquesa que s’ha administrat sempre des de Madrid. Així mateix, l’alta burgesia catalana també va fer el seu negoci renunciant a manar a canvi d’obtenir un mercat més o menys captiu que no els obligava a esmerçar-se massa en ser eficients i competitius internacionalment. Tot això s’ha acabat i ni els catalans es resignen a seguir maltractats en tots els ordres (cultura, economia, infraestructures, drets polítics i nacionals, etc.), ni els burgesos catalans poden subsistir amb el que els dóna el magre i corrupte mercat espanyol; per això s’han vist forçats a modernitzar-se i a exportar. El proteccionisme s’ha acabat i, amb ell, la necessitat de seguir callant i pagant.

Quan per fi la gallina ha dit que no (visca la revolució!), uns revolucionaris de plaça major ens venen a dir que no es pot, que estan d’acord amb el dret a decidir… si tenen el permís de l’amo. Que si no, no és possible i no servirà de res perquè l’amo no ens reconeixerà la nostra llibertat (es veu que han descobert la sopa d’all). Del seu programa alternatiu no en sabem massa. Que si referèndum sí (però amb permís), que si referèndum no, que el que cal ara són unes eleccions autonòmiques que els situïn a ells al govern per, aleshores sí, fer un referèndum (suposo que amb el mateix permís), que si els fa tant de fàstic en Puigdemont (mentre aguanten en Rajoy), que si naps, que si cols.

Tot menys admetre que la misèria a la que està sotmès el poble de Catalunya no té solució si no deixem de dependre d’Espanya. Tot menys considerar que la possibilitat de fer un estat de cap i de nou, és la manera més fàcil (i l’única actualment) per no solament disposar dels recursos que generem i aplicar-los a millorar molt l’estat del benestar, sinó també per regenerar i combatre les pràctiques corruptes que també aquí s’han donat. ¿Algú espera que Espanya tingui en un futur previsible un govern tan orientat a l’esquerra com el que té ara Catalunya i que encara ho serà més a la República Catalana?

¿Algú d’esquerres és capaç davant d’un canvi de la magnitud del que s’està gestant a Catalunya, de dir sense enrojolar-se que “les coses s’han de fer bé i acordades”? ¿Han oblidat que les lleis són sempre la formalització d’una determinada correlació de forces i que les lleis injustes sempre s’han canviat per via de praxi revolucionària?. ¿De veritat Rosa Parks havia de cedir el seu seient al blanc que li exigia i anar a parlar amb el governador d’Alabama per canviar la llei, o va fer bé mantenint-se al seu lloc i forçant així l’eliminació d’aquella llei injusta?

Em temo que la cosa és molt trista, és una simple lluita política de baix nivell, de voler ser l’encarregat del taller de muntatge a la província i donar per fet que l’amo de la fàbrica segueixi sent el de sempre i des de la capital. Només en Rabell va dir la (seva) veritat a una entrevista que li van fer a Crític el 2-9-2015:

“Si algú creu que un xicot amb cueta de Vallecas sortirà amb una estelada a Madrid, pot esperar assegut. De vegades tinc la sensació que alguns pretenen que a Madrid es tornin independentistes. Però em temo que ens haurem de conformar que admetin que els catalans puguin decidir el seu futur encara que els sembli estrany. Trigaran un parell de generacions a entendre-ho; però, si s’admet que hi ha un dret democràtic, és un pas endavant. Alguns pretenen que el procés català és quelcom d’excepcional i que som una illa independent de la resta de l’univers, però aquest procés s’inscriu en un altre de molt més ampli de la societat espanyola

Ara ja no parla tan clar però és això. Catalunya s’inscriu en un marc “molt més ampli” (no és Europa, no, el marc ampli és Espanya). I els que diu que poden, trigaran un parell de generacions a entendre que els catalans puguem decidir. Com deia aquell, “no hasse falta dessir nada más!”. El poble català esperarem dues generacions (o més, que un parell és un nombre indeterminat) a veure si tenim sort i el que quedi de l’actual misèria encara pot gaudir de la comprensió d’una pseudoesquerra que ara NO pot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: