En aquest moment ella torna de Xile. Si no fos així,
si alguna cosa hagués passat, jo ho sabria.
Demà serem junts de nou després de tres setmanes. De nou? No.
Sentir quan estem junts o separats sempre m’ha estat molt difícil d’escatir.
I no és per les xarxes; o sí. Però no és la d’Internet.
Es pot estar a prop o lluny però no sempre coincideix amb la distància
ni amb el temps, que és una dimensió més inexpugnable.
Que ràpidament torna la normalitat!
Quan ella és lluny, sempre penso que si això, que si allò.
Que ara li diria, que ara li faria, que si ella pogués veure això…
sembla que viure així sigui menys viure.
I tanmateix, com m’agraden aquests dies buits
on sembla que el temps no existeix,
que tot flota en una llibertat que es diria absoluta.
Potser és una qüestió d’equilibris, de viure en un núvol i d’una altra manera,
de gaudir d’una solitud que no és tal
i que em fa créixer el desig i les ganes de ser amb ella.
Junts en un miracle, en un regal que creix i que s’escampa.
Bella normalitat, costa de creure!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!