De vegades parlem amb silencis
o parlem amb paraules i
no sempre és fàcil de saber el quan i el què.
Comunicar-se és sovint un assaig
sense certeses.
Un voler maldestre,
un desig incert d’imprevisible efecte.
Una abraçada a qui no saps què du sota la camisa,
un cor i, potser,
una espoleta.
De vegades parlem amb silencis, però de tant en tant ens calen les paraules. Potser sóc jo, que no sé trobar escrits més recents en la plana web, però diria que, si només hi ha hagut silenci des del 17 d’agost, ja és prou silenci: vinga, Monfort, escriu-nos alguna crònica, un pensament, un desig, un poema, una mica de bellesa en paraules!
No ets tu, estimada Irene que saps trobar bellesa entre les ombres, la culpable d’aquest erm. Gràcies per la ruixada i a veure si agafo l’aixada i treballo un poc.
http://www.poetryfoundation.org/poem/177017