Avui m’he netejat la sola de les botes.
Hi duia, atapeïda i mig resseca, la gespa de Yorkshire.
Amb el darrer bri que ha saltat,
he sabut que ja sóc a Barcelona.
Que ja no petjaré aquella herba sempre verda,
la terra humida i les garrigues dels Moors;
la sorra de platges inabastables
que s’aprimen i s’eixamplen
amb el deler d’un mar viu i feréstec que tragina
algues i fustots i allò que mai diríeu.
Torno a l’asfalt que m’ha vist créixer
i a una terra calma, calda i plena de gent a per tot.
I si fotem el camp, abans que tot s’acabi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!