Això de fer anys

Això de fer anys és una cosa ben banal, que passa a tothom que és viu (fins i tot als morts) i, tanmateix, ens entestem a recordar-ho, com aquell corredor esforçat que va comptant els kms. que ha fet en una cursa. En realitat, està comptant els que li queden, perquè ell sí que sap quants n’ha de fer. Dels anys que ens queden per viure, en canvi, no en sabem res.

Diuen que això de morir-se arribarà a ser una opció, almenys pels que puguin pagar-se una renovació del seu cos a força d’anar substituint les parts deteriorades per altres de noves produïdes a partir de les seves cèl·lules mare. Quin panorama! Sempre hi ha hagut canvis, però els que s’aproximen seran d’una radicalitat que costarà de pair. Això si alguna de les amenaces mediambientals no ens fa desaparèixer abans a tots plegats, que tampoc es perdria gran cosa. Entretant, i a falta d’una humanitat intel·ligent, ens afanyem per arribar a la distòpia de la intel·ligència artificial i la robòtica. Que no ens passi res!

L’envelliment, que ja és manifesta i afecta totes les parts d’aquesta carcassa, té la bondat de fer-me més lliure. Faig el que em plau i com que el que m’agrada no costa diners, gaudeixo d’aquesta llibertat duri el que duri, que tampoc m’importa massa. Tinc temps, un lloc per viure que és de veritat i no és catau de cotxes, soroll i consum, un territori natural, on tot fructifica amb serenor, bellesa i mesura, una gent de veritat amb qui es pot parlar de collites, de peripècies vitals o de revoltes… I tinc també el fonamental, el que és innombrable.

Doncs vinga, que passin els dies i els anys i que quan arribi l’hora em trobi tranquil com ara i feliç d’haver gaudit d’aquesta benaurança. Salut!

 

Afegeix un comentari

Respon a Xavi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: