D’aquí a pocs mesos una amiga farà 50 anys. Ella, que és molt de celebrar aquestes coses, segur que celebrarà aquesta fita més encara del que va celebrar els seus 40. No li ho critico, al contrari. Jo no sóc d’aquestes celebracions, però si penso en les raons que em fan fugir d’aquestes festes, més aviat són tristes i pobres. Trobo que la vida s’ha de celebrar i cal posar-hi unes fites, unes dates i fets memorables que serveixen per al record i per evitar que els dies passin en un contínuum gris sense pics ni repicons. Optimista i vital com és, la meva amiga ho celebrarà, segur. El dubte que tinc ara és, em convidarà a la celebració? I si ho fa, hi aniré?, hi hauria d’anar?
És que la meva amiga i jo hem tingut i tenim una història una mica torturada. Vam ser molt propers, ens vam estimar i ens vam conèixer com vam voler. Vist des d’ara, passats els anys, això del coneixement és una cosa ben curiosa perquè vam conèixer i reconèixer una part, la que cadascú va captar de si mateix i de l’altra tal com érem aleshores. Per això, avui, aquest coneixement que portem gravat en el nostre cos i la nostra ànima, ens enganya i ens retorna unes persones que ja no som i que potser és solament una part del que érem aleshores, un joc de miralls que ens mostra les imatges que busquem i amaga les que volem evitar, una il·lusió.
Perquè amb la meva amiga vam ser molt amics però ens vam discutir molt. Molt i fins a extrems que fan mal, fins allà on sembla que ja no es pot continuar. I en canvi, passat un temps de ràbia i de dolor, alguna cosa ens empenyia a retrobar-nos encara que secretament sabíem o hauríem d’haver sabut que aquell encontre acabaria segurament, i cada vegada més de pressa, en una nova enrabiada i desacord que, quan inevitablement arribava, jo qualificava de “definitiu”.
I així han anat passant els anys. Cada vegada amb paraules més curtes seguides de silencis més llargs. I tanmateix… sempre em costa no contestar quan em diu alguna cosa, sempre la duc al record i sempre penso que és una llàstima que no puguem ser amics, que no puguem gaudir de les coses que ens uneixen sense que això hagi de tenir efectes devastadors sobre les nostres vides. Però cada vegada amb major certesa, si aquesta paraula es pot aplicar a les relacions humanes, sé que no. Que no pot ser. Que no podem ser amics. Que no val la pena d’insistir en una cosa que ens fa tant de mal.
Per això dubto de si em convidarà al seu aniversari però dubto encara molt més de si hi hauria d’anar. La meva amiga s’ha guanyat aquesta celebració i pot estar orgullosa del que ha fet i del que és als seus 50 anys. Hem compartit moments i amics que han conformat una part important d’aquests anys i seria lògic poder-la acompanyar aquest dia, brindar per ella, per les coses que fa i per la vida que s’ha anat fent. Però no sé què passarà ni encara menys què hauria de passar si el convit m’arriba. Ja vaig declinar d’anar al seu 40è aniversari, quan hi havia torrentada. Ara les aigües baixen calmes i potser no cal cridar un desglaç que les enfureixi. El dubte i la incertesa m’acompanyen més cada dia que passa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!