4 de juliol de 2009
Sense categoria
1 comentari

LES LLUMENETES

Deuria ser fa un parell de dies que, a la vesprada, em sentia cansat i em vaig asseure al balancí que tinc a tocar de la gran vidriera que em dóna una àmplia vista de l’horta, l’Anoia i, al’altra banda, la vila  vella longitudinal, amb les baluernes de l’església parroquial al peu i a dalt, a mitja muntanya, l’escola d‘El Convent, de tants grats records per a mí.

El sol ja s’havia amagat, però restava aquell besllum que convida a la somnolència.

Ja ho dic per endevant. Em deguí adormir, perquè de seguit vaig veure com a l’altra banda de l’Anoia anaven apareixent unes llumenetes oscil·lants a ras de terra, que no paraven de parpellajar, com quan un miop surt de nit sense les ulleres correctores i els llums i els focus  els aprecia amb l’encontorn inconcret.

Posades en ordre una al costat de l’altra, de llevant a Ponent, que és, més o menys, la visió que em permet la vidriera. Immòbils. Només aquell parpalleig .De primer em vaig sobtar en pensar que potser era alguna d’aquestes verbenes d’aquests dies i s’havien inventat alguna novetat. Però de seguit am va colpir una frisança dubtosa, car no estem en època d’encendre una tal quantitat de foc, encara que es tractava de fogueres petites posades de costat.

Vaig pujar de seguida al terrat per ampliar la visualitat il es llumenetes, en ordre líneal anaven parpellejant fins a Noroest per una banda i l’Est a l’altra. 360º pràcticament; tot un cercle de gran diàmetre, perquè pel Nord arribaven fins al peu de la muntanya de Montserrat. Així m’ho va semblar malgrat la poca llum que ja quedava .

Volia telefonar als Mossos d’Esquadra (que aquí en tenim una nodrida dotació) però, mireu, a mi no m’agrada gaire tenir converses amb la policia i vaig pensar que si els anava amb aquesta història em prendrien per boig.

Vaig tornar al balancí i m’anava guaitant com embadalit les llumaneres que veia al peu de la vila. Llavors vaig posar la vista fixa en cada una, observant atentament. Al principi només hi veia la llum que desprenia oscil·lant. Però
a que no us creureu que a còpia de tenir fixa la mirada en un dels focs 
es va anar convertint en el rostre d’una persona estimada, que ja feia temps que ens havia deixat. Vaig canviar de foguera i, també, després d’uns minuts de fixament aparagué el rostre d’un altre difunt, que en vida m’havia sigut molt car.

Quan anava per la cinquena identificació va resultar que el rostre que aparagué era el d’una persona jove, plena de vida. L’havia vist aquell mateix dia. Com que no era hora gaire tardana vaig agafar el telèfon i vaig marcar el seu número. Em va contesar ell mateix. Em vaig inventar una excusa per a justificar la trucada.

Quan vaig tornar al balanci les llumaneres havien desaparagut. Totes. El més raonable és pensar que em vaig ensopir, endormiscar, que no em vaig moure del seient i havia entrat en un somni més o menys profund. Ja ho he dit al principi.

De totes formes  jo no descarto del tot la possibilitat que aquella vesprada s’hagués celebrat alguna mena de reunió d’algun tipus de col·lectiu o esbart o associació amb un caràcter, diguem-ne, una mica misteriós.

No sé si algú més d’aquests rodals va veure alguna cosa.

  1. Llum interior i llum exterior, aquell besllum que convida a la somnolència… Aquells que hem estimat suren com barques als petits ports del cor i del cervell i surten com un film… si col·loquem la butaca al lloc precís. Bon estiu… Per cert estic contenta que ens tornis a sovintejar 🙂

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!