Els meus autors preferits a hores d’ara són en Haruki Murakami, i en Paul Auster, del primer, el qual m’ho he llegit gairebé tot, hi ha una obra que gairebé ha passat desapercebuda i que per a mi és la millor, és tracta de “El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge”.
La vaig llegir ara fa 4 anys, i encara de vegades penso en retrobar-la i això que mai llegeixo un llibre dues vegades.
Tsukuru Tazaki, el protagonista. Té 36 anys, és solter. Li agraden les estacions de tren des de petit, i es dedica a dissenyar-les per una companyia de trens de Tòquio.
En aquest personatge es relata la soledat en un món urbà com Tòquio, la ideació suïcida, la desorientació personal, en el fet de passar comptes amb la seva pròpia vida i amb el seu passat, la seva dèbil autoestima, les relacions personals d’amistat, el desig sexual, i les frustracions.
El protagonista ha de fer un viatge en el seu passat, en la seva colla d’amics que tots tenien el nom d’un color i tots destacaven en alguna cosa, llevat d’ell que era “normal” i incolor, un viatge que va des del seu món adolescent a la seva ciutat natal Nagoya, fins a una cabanya enmig d’un bosc de Finlàndia.
Com en totes les obres de’n Murakami se’n pot fer múltiples interpretacions, com sempre fa deixa moltes coses sense lligar.
Però com sovint fa, arriba fins al fons, el noi sense color, n’és una metàfora del fet de ser una persona normal, la immensa majoria de gent no som persones excel·lents, ni en l’esport, ni en les ciències, ni en les arts, ni tenim molt talent, ni follem amb dones o homes que surten a les portades.
Els seus anys de pelegrinatge és un viatge en la seva pròpia vida, en la reconstrucció d’uns fets que el podien dur al suïcidi i que ha d’aclarir, i on descobreix moltes misèries d’altra gent “excel·lent”, i redescobreix la seva estructura de personalitat.
De fet em deixo moltes coses apassionats d’aquesta obra, i com he dit diverses vegades, llegir Murakami és baixar a les profunditats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!