El dependentisme català torna a jugar brut, res de nou, ho van fer en la tramitació de l’estatut, i no ens jugàvem la independència i ho han fet durant 150 anys.
Ara una de les tàctiques és encallar el procés amb la pregunta, la resposta i vinga marejar la perdiu, seria més fàcil apostar pel no, o posar-se a una banda i deixar de molestar i de donar pel sac, però no, la seva estratègia és rebentar-ho des de dintre.
Aquesta estratègia no és dolenta, ja que visualitza una societat catalana i una classe política catalana que som una colla d’inútils, i d’aquesta manera n’exclou la part externa,
La diferència amb altres vegades és que molts ja els veiem venir, ja els veiem el llautó, i ja en coneixem el seu joc brut i la seva mala fe.
Ara només cal esperar-los i desemmascarar-los, ara tenim més gruix, més premsa favorable i més musculatura social.
Una cosa, però això no ens garanteix la victòria, però com a mínim segurament no farem el ridícul per enèsima vegada.
Al tercerviïstes, moderats, federalistes i tota classe de galifardeus, saltimbanquis i dropos, se’ls hi ha d’indicar on és la papereta del “No”, i no perdre més temps.
Què perdrem ?
Doncs d’aquí uns anys ho tornarem a provar, cap problema.
El que no hem de fer , i ja no s’havia de fer quan l’estatut, és enfangar-nos en retòriques planificades per encallar-ho tot, amb agents pagats a sou dels aparells de l’estat.
Perquè al final, es podria donar el cas que perden, encara hi guanyem temps, i si no feu números, el temps i les energies que es va perdre amb l’estatut i com va acabar tot.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!