poti-poti

Ànima mesquina, de Sílvia Romero (Ed.Columna)

Pocs dies abans del cop d’estat del general Franco, la Mercè, una noia de dinou anys, arriba sola i prenyada a Las Palmas de Gran Canaria. Allà s’espavilarà per aconseguir un sostre sota el qual aixoplugar-se i poder tenir la criatura. I a partir d’aquest moment l’autora ens aproparà a la protagonista, des dels seus inicis en un barri obrer de Barcelona, on trobem una nena consentida i amb un amor infinit vers el pare, fins al seu retorn a la ciutat natal, convertida ja en una dona de bellesa extraordinària i amb una personalitat malaltissa. Una dona avesada a aconseguir tot allò que vol, sense preocupar-se pels mitjans que li cal emprar per tal d’assolir el seu objectiu. I amb aquest retorn a Barcelona també recuperarà en Joan, l’amor de joventut, a qui manipularà a la seva conveniència fins que la sort se li giri d’esquena.

Ànima mesquina és una novel·la farcida de petites històries: les de totes aquelles persones que envolten la protagonista.
Són personatges vius que es fonen entre la mentida i la solidaritat, el dolor i l’esperança. Però en definitiva, allò que roman al llarg de la lectura, és una pregunta concreta que es manté sempre oberta: ¿què és el que mou a la Mercè a actuar com ho fa?

Alícia Gili.
Historiadora. Directora de la Fundació Akwaba.

Ànima mesquina és, per sobre de tot, una història de dones. Sílvia Romero, que amb la seva primera obra Amor a sang freda (Ed. Cossetània) ja donava protagonisme als papers de dona, canvia totalment de registre en aquesta segona novel·la on ens torna a explicar, malgrat tot, històries de dones. Dones fortes, amb caràcter, amb debilitats encobertes, i amb mesquinesa al cor. Algunes més que d’altres. Però que demostren, en una època en la qual el paper de la dona no era rellevant, com saben conduir les seves vides.

No és una història de bons o dolents perquè com a lector quasi acabes identificant-te amb el posicionament de cadascun dels personatges. En aquest sentit, la fórmula narrativa amb la qual s?alterna la presentació i exposició de cada petit protagonista que farcirà la història central de l’obra, ens permet conèixer-los amb profunditat: les seves debilitats, les seves pors. Gairebé pots arribar a comprendre els seus actes.

Fins i tot la Mercè, el personatge central, una dona egoista, hipòcrita i d?ànima mesquina, demostra que sap construir la seva pròpia vida enfront dels homes en un temps en què la història, la vida quotidiana, l?amor, i també la família, s?escrivia en masculí.

Segurament l?autora no pretenia crear una obra de gènere, sinó narrar una història de dones amb les quals poder-nos identificar. Però també explicar-nos breus històries d?homes, alguns afables i dèbils, d?altres brutals i monstruosos. I així i tot crec que aquesta obra pot ser qualificada com a novel·la de gènere, on se?ns mostra la realitat del paper de la dona en una època no tan llunyana i de vegades no tan allunyada com pensem.

La protagonista és egoista i egocèntrica, i no dubta a matar o provocar la mort i dominar tothom qui l’envolta per aconseguir els seus desitjos. Però en una societat on el que podia voler una dona sovint no era tingut en compte, o com a molt era relegat a un segon terme ja que el rol femení es concretava a ser mare, parir i treballar, la Mercè i el seu egoisme la fan revelar-se i negar-se a ocupar aquest lloc. I encara que sembla una dona dolenta i mesquina, la fórmula narrativa d?aquesta autora particularment polida en quant als canvis de personatges, ens fa veure que no n’és l’única. Perquè cada dona d?aquesta novel·la té el seu petit grau de mesquinesa, els seus fins i la seva manera de resoldre situacions difícils.

Cal destacar el bon saber fer de l?autora a l’hora d?ambientar la novel·la en l?època de la Guerra Civil Espanyola i de la post guerra. Amb breus descripcions i petits detalls, Sílvia Romero ens descriu una societat, un moment polític i una cultura, que hom pot dilucidar clarament com a rerafons, però que mai no li pren el protagonisme al fil argumental.

El jurat que la va premiar en va destacar la seva polidesa tècnica i la lectura amena que ofereix l?obra. La polidesa tècnica es pot desfilar des de la primera plana amb un ús excel·lent del vocabulari, perfectament adequat a l?època històrica a què pertany la narració i a cadascun dels personatges.

Quant a la lectura amena, el cert és que es fa difícil encabir aquesta obra en un gènere concret. Hom parlaria, segurament, de novel·la costumista. I malgrat això l?autora ha aconseguit, amb gran habilitat i com si es tractés d?una novel·la policíaca, crear un fil argumental trepidant que et convida a llegir amb avidesa fins al final. Final sorprenent, encara que potser un pèl precipitat. L?autora, que en cada part de la vida de la seva protagonista dóna temps al lector a recrear-se en el retrat dels personatges, en l’última part ens aboca vers al final amb una velocitat excessiva.

Excel·lent lectura que val la pena recomanar perquè les diverses perspectives que atorga Sílvia Romero permeten que sigui una obra adequada als lectors més diversos.

Vicenç Ambrós
Escriptor i Jurista

Amb voluntat, tan sols, de realitzar una petita aproximació, començaré exposant que la trama gira entorn de la vida d?un personatge, la Mercè, que serveix de fil conductor per enllaçar les petites històries de totes aquelles persones que envolten la protagonista.
No és una novel·la històrica, i potser per aquesta raó no és fàcil trobar gaires dates de referència, però les pinzellades relatives al context ajuden a ubicar el lector.
Les petites històries recreen no només el context familiar o personal de la Mercè, la protagonista, sinó també, i ho ressalto prenent la paraula a l?Alícia, el context polític, històric i social de l?època segons el moment de la història en què ens trobem: la guerra civil, la Barcelona dels anys 30 i la postguerra.
No m?he equivocat en dir l?ordre dels elements. El cert és que la novel·la s?estructura en tres etapes: la primera s?ambienta a les Illes Canàries, en els moments previs i durant la guerra civil. En la segona, l?autora retrocedeix en el temps: torna enrere, a la Barcelona dels anys 30. Pel que fa a la tercera, ens traslladem a la Barcelona de la postguerra, i podem especificar: a partir del 1940. Resumint tot el que acabo de dir, l?estructura de la novel·la seria, més o menys, aquesta: present, passat i futur. Podem preguntar-nos: l?ordre dels factors altera el producte? La resposta, al més pur estil polític, seria ?té la seva raó de ser?. Tornem a la pregunta: l?ordre dels factors altera el producte? La resposta d?un simple lector és que, si l?altera, és per a millorar-lo. En què, el millora? En marcar la diferència. En l?originalitat. I en la raó de ser que té el fet de parlar del passat de la Mercè, la protagonista, a la part central de la novel·la.
Qui llegeixi la novel·la trobarà en la Mercè, la protagonista, i almenys al principi, un personatge especialment polièdric. Desperta sensacions o sentiments diversos i, de mica en mica, a mesura que la lectura avança, ens podem afigurar quina és la personalitat, potser no tan complexa com semblava al principi, d?aquest personatge.
Segons el diccionari de l?Institut d?Estudis Catalans, almenys l?edició de la què disposo (de fet, tampoc no crec que hagi canviat tant), mesquí significa gasiu i/o mancat de generositat moral.
Podem encetar una tertúlia d?allò més filosòfica ?la Sílvia té, per si no ho sabíeu, una ànima de filòsofa ben arrelada? sobre què implica i què no implica ser mesquí. Inclou dolenteria, la mesquinesa? Bé, potser una mica sí, la justa perquè aquell o aquella a qui es qualifiqui com a mesquí estigui mancat de generositat moral, tal i com diu l?oracle de la llengua. Però ser dolent és ser mesquí i viceversa? La resposta és negativa, i això malgrat que comporti una recapacitació col·lectiva d?aquella premissa pròpia de pel·lícules i realitats tan típicament nord-americanes que distingeixen salomònicament entre el mal i el bé, entre el diable i l?heroi.
Calen matisos, perquè els matisos diferencien la part del tot i la part d?una altra part. I obsta dir que cadascú de nosaltres som una part.
Abans m?he referit a la contraportada. I torno a parlar-ne ara per fer referència a una pregunta que em sembla molt oportuna a l?hora d?enfocar la lectura de la novel·la: què mou la Mercè a actuar com ho fa? Tothom pot donar una resposta diferent, i amb o sense la vostra vènia, jo no en citaré ni una de les que em vénen al cap. Aquest enigma és un dels estímuls, que ni de bon tros l?únic, d?aquesta novel·la. I jo, com no pot ser d?altra manera, us invito a esbrinar-lo.
Parlarem d?altres estímuls. L?Alícia ha comentat quelcom que m?agradaria ressaltar de nou: el jurat del XVII (17è) Premi de Narrativa Sebastià Juan Arbó que va premiar aquesta novel·la va destacar la seva polidesa tècnica i la lectura amena que ofereix l?obra.
Què és, polidesa tècnica? D?entrada, polidesa tècnica és habilitat narrativa. Saber passar d?una història a una altra i entrar en la mentalitat dels personatges amb precisió, seleccionant les paraules, reservant el detallisme per quan convé remarcar quelcom d?especial interès, adoptant els diferents punts de vista dels personatges i donant-los vida pròpia, un extrem que revesteix especial importància a Ànima mesquina. Dic això perquè és una novel·la, com comprovareu, i com ja hem comentat en el decurs del que portem d?acte, eminentment social. Sí que hi trobarem descripcions, però totes giren entorn dels personatges i de les relacions humanes, l?objecte que ha desenvolupat l?autora en aquesta obra. No es tracta d?aprofundir en la personalitat d?un únic algú, sinó que cada una de les històries que s?encadenen tenen una certa autonomia i permeten endinsar-se en la manera de ser i de pensar de diferents personatges.
En segon lloc, polidesa tècnica implica saber trobar l?estil adequat a l?obra i a cadascun dels fragments que ens brinda l?autora. Ja a Amor a sang freda cridava l?atenció quelcom molt característic de la narrativa de la Sílvia: el dinamisme dels diàlegs. Mantenir una conversa, fins i tot tenint en compte la inconstància dels contextos i, per tant, dels registres, és quelcom relativament senzill. Escriure una conversa, tanmateix, no és pas tan fàcil. No és només adaptar-se al context o ficar-se a la pell de cada personatge: l?autor és personatge i narrador, i saber-ho aplicar és un dels secrets de la narrativa de la Sílvia.
No cal ni dir que el segon element que va destacar el jurat està molt vinculat al de la polidesa tècnica, i és que la lectura amena és la conseqüència lògica d?aquesta polidesa. Suposo que ho van remarcar perquè així l?explicació del veredicte sembla una mica més completa.
Ja per acabar, vull posar de manifest que tot això, és a dir, crear una trama, tenir cura de la tria de les paraules, prestar atenció al context, ésser personatge i narrador a la vegada i enfocar, en aquest cas, una vida tan polièdrica com és la de la Mercè, requereix tres ingredients essencials (i suposo que la Sílvia em donarà la raó): temps, paciència i dedicació. A vegades penso que tampoc no hi ha tanta diferència, i a veure si en això també em dónes la raó, Sílvia, entre escriure una bona novel·la (per si no ho havia dit, Ànima mesquina ho és) i cuinar un bon àpat. Podem passar-nos el matí o la tarda cuinant una exquisitesa sublim que devorem en qüestió de mitja hora escassa. Podem passar-nos mesos escrivint una bona novel·la i ens la llegim en qüestió d?hores. ¿Hauria de fer sentir frustrats als autors i autores, aquesta circumstància? No cal dir-ho: és obvi que no. Si devorem en un context de sacietat com el de la societat de consum on estem instal·lats, és que realment aquell plat és el nèctar de la suculència.
I en el meu cas, començar i acabar la lectura d?Ànima mesquina va ser qüestió d?un parell de dies.

Per començar a fer boca, llegiré un petit fragment (no del final, faltaria més!) que he escollit perquè trobo especialment interessant i concís a l?hora de fer una primera aproximació a la figura del personatge principal, la Mercè (pàg. 35, primer paràgraf).

Quan la Mercè es va despertar l?endemà, li va costar fer-se una idea d?on es trobava. Aquella habitació fosca, amb la petita finestra que gairebé no permetia entrar ni un tímid raig de sol malgrat l?esclat de calor que regnava a l?exterior, amb una palangana i una gerra plena d?aigua damunt la calaixera, únic moble a part del llit on encara estava ajaguda, no li recordava cap altre indret on hagués viscut. La memòria, sense que ella l?hi demanés, va fer un repàs ràpid de les cambres on algun cop havia dormit, que tampoc no eren tantes. No era l?habitació que va tenir de petita,quan encara vivia amb els pares al piset de Sants, abans que ells desapareguessin víctimes d?un incendi que li va esberlar la vida. Tampoc no eren les quatre parets fredes i anònimes que els oncles li havien ofert en morir els pares, i que ella s?havia resistit a impregnar mai amb cap detall, cap sentiment, perquè odiava compartir l?espai amb uns parents que no estimava ni arribaria a estimar mai. Tot i que aquella petita cambra, sempre tan menyspreada, havia acollit la nit d?amor i passió, l?única nit d?amor i passió, que havia viscut amb en Joan.

I amb això, deixo de fer-me pesat per ara, agraeixo l?atenció rebuda i cedeixo el torn a la protagonista. No la de la novel·la, és clar, sinó la d?aquesta presentació. Sílvia, la pista és teva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!