Més enllà de la perifèria

“Que les teves decisions siguin un reflex de les teves esperances i no de les teves pors”
(Nelson Mandela)

He de reconèixer que sempre he tingut por, malgrat cridar moltes vegades el famós “No tinc por” per tal d’intentar fer callar una veueta interna. La meva principal por sempre ha estat a l’Estat Espanyol, una por que destrueixi la cultura en la que m’he educat i m’ha fet com soc, una cultura molt marcada per una llengua, però no només.

Ja fa 300 anys o més que ho intenta, destruint per la força tot allò que anem creant, utilitzant totes les estratègies que té a l’abast per destruir-nos. Hem passat etapes en que ha utilitzat la violència, altres la ridiculització, el menyspreu, tot per poder apagar la nostra veu, mentre ens ha acusat d’allò que ens feia.

Després de patir les actuacions policials el dia 1 d’octubre per tal d’evitar que votéssim el futur que volíem, hem vist com es menystenien les víctimes i s’homenatjaven els agressors. També hem vist com estan fent callar les veus amb els empresonaments i les imputacions per delicte d’odi, amb les agressions feixistes que sembla que cada dia van a més, etc.

Després d’aquests mesos de repressió i injustícia,  en que cada dia hem vist degradar-se la suposada “democràcia” espanyola, en que hem assistit atònits als grans esforços per imposar un relat que negui tot el què ha passat, que segueixi negant el nostre passat, la nostra història, la nostra realitat, tot allò que som, marginalitzant la nostra cultura fins a veure-la desaparèixer.

Ens intenten culpabilitzar de tot el que ha passat, de tota la imposició, de la violència, de les mostres d’odi que queden impunes. Ens diuen que ens ho hem buscat que havíem d’estar-nos quiets mentre vèiem que la nostra cultura anava desapareixent asfixiada des de les altes instàncies.

El mateix dia 1 d’octubre després d’haver resistit tot el dia als col·legis, desprès d’haver votat malgrat tot i després d’haver guanyat el referèndum, quan obríem la tele (fins i tot tv3) només vèiem les declaracions del bloc del 155 (encara no els dèiem així) alliçonant-nos i amenaçant-nos. Ja començava la lluita pel relat i pel què vindria després.

Malgrat tot el que ens han dit i tot el que ens han fet no hem d’oblidar mai que vam fer el que havíem de fer: ens vam organitzar, vam col·laborar, vam treballar per tenir un futur millor, perquè la nostra cultura no desaparegui ni estigui marginada.

Ara no és l’hora de retrets ni de revisions del què va passar, ni de barallar-nos entre nosaltres, ara és l’hora de tornar-nos a organitzar, de col·laborar i de treballar per afrontar aquesta tardor. Una tardor que començarà amb la gran manifestació del dia 11 de setembre, en que hem de tornar a ser molts i demostrar que, malgrat tot, seguim dempeus i volem la república que vam votar i que vam guanyar. Que volem marxar  d’aquest Estat Espanyol amb la seva deriva nacionalista i autoritària.

No podem permetre que l’Estat Espanyol se surti amb la seva aconseguint la desaparició de la nostra cultura i la nostra manera de veure el món.