Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Salvem les veus diferents

La situació del 155 ens porta reminiscències de quan les tropes franquistes van aterrar a Catalunya i la van convertir en la Catalunya que ens vam trobar els de la meva generació nascuda entre els 60’s i 70’s. Una Catalunya subjugada en que  el català es parlava a la intimitat, que no s’estudiava a l’escola ni se sentia a la televisió o ràdios, llevat molt poques excepcions.

Quan a l’escola estudiàvem literatura exclusivament era la castellana, només aconseguies fer alguna cosa de literatura catalana si l’agafaves com a optativa, la història també era la d’Espanya i mai ningú et parlava de la revolta dels Segadors o dels comtes catalans, llevat que algun mestre s’ho preparés pel seu compte, fora de temari i ens ho expliqués. Et sabies totes les províncies però no les comarques, sabies per on passava el riu Tajo, però no el Fluvià o el Roine. Aquella societat en que tot el que era català era de segona i la cultura en majúscules era en castellà.

Amb els anys s’han anat corregint alguna d’aquestes situacions, però la cultura catalana segueix molt subjugada a la castellana. Si mirem els canals de televisió que podem veure en català en comparació als que podem veure en castellà, o les pel·lícules traduïdes a un idioma o l’altra, o les ràdios, la música, etc. No dic res que no es pugui veure al carrer. Es cert que la cultura catalana ha recuperat alguns espais, però amb la globalització cada vegada se la veu més en el camí de la desaparició.

Motius per voler un estat propi n’hi ha molts, el meu sempre ha estat cultural, no voldria veure desaparèixer una cultura mil·lenària, ni voldria que els meus descendents no la puguin conèixer. Crec que la manera de veure el món de cada cultura és únic i la desaparició d’una cultura és un drama, perquè la humanitat perd una altra visió que l’enriqueix com a tal. Crec que totes les visions del món que respecten les altres són bones i les que busquen la imposició i desaparició de les altres són dolentes o han de canviar els seus postulats.

Seguir dins l’Estat Espanyol vol dir seguir sota unes visions que lluiten per la imposició d’una sola veu i la desaparició de les altres. Per això és tan important que aconseguim un estat propi.

Publicat dins de General i etiquetada amb , | Deixa un comentari

  1. Jo sóc nascut l’any 1950. Quan dius que la literatura catalana era optativa veig molt clar que hi ha molts anys de diferència per molt poca cosa. Això em fa pensar que avancem poc en el temps, però tanmateix que hem avançat molt aquests últims 6 ó 7 anys.
    No defallim. El camí és bo.

    1. Els nascuts als 50 us vau educar en plena època franquista, però jo ja vaig rebre una part de l’educació durant els anys 80 i, malgrat tot, la literatura catalana seguia essent de segona, encara ara es nota en alguns mitjans de comunicació i en els referents d’alguns líders d’opinió que hi surten.

Respon a Ramon Burniol Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.