Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Noves visions

A vegades un article o una entrevista ens confirma alguna idea  que fa temps que pensem o hi donem voltes, de cop allò que llegeixes et confirma allò que creus i de cop t’adones que potser no era una idea esbojarrada o que només se t’ha acudit a tu. Avui m’ha passat això arran d’una entrevista a l’autor d’un llibre: “’Happycracia. Cómo la ciencia y la industria de la felicidad controlan nuestras vidas” .

Ja fa temps que havia començat a escriure sobre el canvi en les interpretacions que fem de la realitat en els últims temps i a qui afavoria aquesta nova interpretació. En aquell moment feia un repàs partint del moment que tota la interpretació venia de la religió i que tot s’explicava a través de la voluntat de Déu, per això els governants ho eren per “la gràcia de Déu” i cadascú acceptava el seu lloc a la societat i tot el que li portava la vida era un designi diví: “Els camins del Senyor són inescrutables”.

Actualment hem canviat aquesta visió per una que explica que cada persona és responsable del seu destí, tots som lliures i tots hem de ser responsables del què ens passa. En l’actualitat algunes teories, fins i tot, responsabilitzen a la persona de les malalties que pot patir, dient que són degut a la manera que viu la vida o com es pren les coses. La majoria de llibres d’autoajuda van en aquesta direcció, per això poden ser molt perniciosos i moltes vegades les seves teories esdevenen la versió moderna del càstig diví.

Aquesta visió que tot el què li passa a un individu s’explica per la vida que porta, les decisions que va prenent (què menja, com s’enfronta als problemes, etc. ) allibera als individus que tenen més poder o millor sort del sentiment de solidaritat o empatia pel que sofreix. És una visió que amaga sistemàticament que les possibilitats que cada un de nosaltres tenim a la vida dependrà del lloc on hem nascut, de l’educació que ens han pogut donar els pares, de la família on ens hem criat, de les escoles on hem anat, dels amics de la infantesa, de la nostra pròpia naturalesa (alts, baixos, esportistes, sedentaris….) i moltes altres circumstàncies.

Si s’aconsegueix imposar el relat que la responsabilitat del què passa és fruit de les decisions que cadascú ha pres, serà un relat fàcil de mantenir, ja que les persones que no els van bé les coses disposen de pocs mitjans per posar en qüestió aquesta visió i acaben essent víctimes d’un relat que els farà sentir pitjor, ja que els responsabilitzarà de tot el què els passa.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. També hi estic d’acord Mireia, però penso que la clau està en tenir prou informació per tenir la llibertat per escollir i agafar tot allò que una mateixa li va bé per viure millor. Malgrat tot queda moooolt camí per considerar que tenim aquesta llibertat. !!! Salut!

  2. Estic d’acord que la religió sovint ha servit I continua servint perquè la gent no aspiri a més del que li ha “tocat” a la vida. També estic d’acord que hi ha molts espavilats falsos venedors de felicitat.
    Però davant de certes coses a la vida, com la malaltia incurable i la mort, I el patiment inútil dels éssers estimats, una visió trascendental és l’única crossa que els queda quan no queda cap més recurs per sobreviure.
    I la gent que ho critica… potser és perquè ha tingut la sort de no haver hagut de viure situacions de tant patiment, o bé potser té una sensibilitat més resilient. Com aquelles persones que s’emocionen amb una obra d’art, o no. Hi ha graus. Tant de bo que no hagin de recórrer mai a aquest recurs perquè no el necessitin… jo crec que, tard o d’hora, I desitjo que sigui tard per tothom, acabaran per acudir-hi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.