Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

La poesia és el contrari de la dictadura

La idea que la poesia és el contrari de la dictadura és una idea potent que contraposa la llibertat de la persona respecte al control total del sistema. La poesia ens fa lliures a cada un de nosaltres, ens permet ser diferents i respectar la diferència de l’altre abraçant-lo com a germà. Això davant la uniformització que pretén la dictadura és una idea potent que no recordo on la vaig llegir i que ja fa dies que no para de donar voltes al meu cap. I més ara veient el què ha passat a Andalusia, on han tornat a matar a Lorca i a tots els seus poetes. Un fenomen que no és exclusiu d’Andalusia, sinó que cada dia va creixent arreu.

En una entrevista al poeta Joan Margarit explica que per ell la poesia és la seva manera d’estimar als que no coneix i que cadascú ha de trobar la seva manera. I és veritat que quan connectem amb una poesia, de cop estem connectant amb algú que ni tan sols coneixem o que ha viscut molt abans o molt lluny de nosaltres.

Per això són tan perillosos aquests moviments que escampen la negació de l’altre i la uniformització, que volen destruir la diferència. Si ens desconnectem de nosaltres mateixos d’allò que ens configura com som, perdem aquest potencial d’estimació i de connexió cap als altres. Les persones que s’afegeixen a aquests moviments acostumen a ser persones que han desconnectat d’elles mateixes a favor d’una uniformitat, per això odien tant al diferent, al que no s’adapta a aquesta uniformitat.

Sempre em posicionaré al costat de la poesia ja que és el contrari de la dictadura, igual que ho són totes les formes de creació que tenim. Per mi, escriure aquest bloc és una manera també de connectar amb persones que fa temps que no veig, que estan lluny o que fins i tot no conec personalment. També és una manera d’estimar quan comparteixo algun dels poemes que he anat escrivint al llarg dels anys. Però avui vull compartir un poema que no és meu, és de l’admiradíssim Miquel Martí i Pol. Es tracta d’un poema que m’està venint molt al cap en aquests moments que vivim i que, per desgràcia, és de gran actualitat:

Quan els senyors de les terres
diuen que les collites són escasses,
ja cal que us estrenyeu el cinturó:
no us escapareu pas de passar gana.

Quan els capitans de les indústries
manifesten temors davant la conjuntura,
ja cal que us esmoleu el cap dels dits:
haureu de treballar de nit i dia.

Quan els paladins de la lluita
fan volejar els estandards de l’honor i del deure,
ja cal que us cordeu bé les espardenyes:
com hi ha Déu que us tocarà de córrer.

Quan els patriarques de la virtut
es planyen de la manca de tendresa,
ja cal que us amagueu ben amagats:
de tot arreu us plouran anatemes.

I, sabent tot això, vinc i us pregunto:
¿Quant de temps deixareu
(deixarem, més ben dit)
que caigui damunt nostre
la solemne injustícia dels homes?

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Hem de alliberar-nos, però ens fa falta algú que ens tibi, un líder carismàtic que ens porti endavant , però de moment no apareix o no el savem veure …

  2. Que visqui la poesia ! I tot allò que ajudi a entendre la llibertat com a la millor manera d’expressar l’amor i l’estima a les persones i en definitiva a la humanitat. Sense això tant i tant bàsic, no tenim futur. Malgrat tot, no defallirem. Gràcies Mireia per aquest escrit entranyable !

  3. Sí, sí…! Totalment d’acord. També podíem atribuir-li força… efectes positius més, no tant “espectaculars” com aquest. Però aquest és evident i positiu per tothom!

Respon a Annabel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.