Més enllà de la perifèria

L’àvia Mercè, coneguda com la Merceneta, havia nascut el 1922 a Puig-reig, els últims anys de la seva vida acostumava a repetir algunes anècdotes de la seva joventut. Ens deia que quan era petita volia ser metge. Que la Guerra li havia estroncat aquest somni quan va  haver de deixar l’escola al començar la Guerra. Per això després de la Guerra es va treure el “Corte” per poder treballar com a modista, perquè tal com deia sempre: “aquell que té un ofici de fam no es pot morir”.

A nosaltres ens costava creure que una noia nascuda a Puig-reig el 1922 tingués aquestes aspiracions, pensàvem que era pura fantasia. Amb els anys m’he adonat que aquella generació de noies nascudes als anys vint havien rebut una educació en que se’ls obrien moltes possibilitats de futur, unes possibilitats estroncades bruscament per la Guerra i la Postguerra. Això em fa pensar que aquesta idea anava més enllà d’una fantasia, que potser això podia ser possible si el curs de la història no els hagués caigut a sobre d’aquella manera.

Durant la Guerra va deixar l’escola i va entrar a treballar a la fàbrica, concretament a  COPIC (Col·lectiva Obrera Pons Industrial Cotonera), resultant de la col·lectivització de Manufactures Pons SA, tenia 14 anys. Una altra anècdota que explicava és que a l’estona que tenien per esmorzar pujava a casa seva situada al poble, perquè els primers dies que es quedava, algunes treballadores es ficaven amb ella i li deien “feixista” mentre ella  els contestava per fer-les callar: “si que porto faixa”. Però els comentaris la molestaven i va acabar anant a esmorzar a casa ni que hagués de fer una bona caminada tant d’anada com de tornada.

M’imagino que l’adjectiu el rebia a conseqüència que el seu pare i germà s’havien amagat per no haver d’anar a la Guerra a defensar la República. M’he passat tota la vida intentant entendre la posició dels meus avis davant l’enfrontament de la Guerra Civil. Formaven part d’aquella Catalunya que per diversos motius no es va sentir identificada amb la República Española. És bo no oblidar que aquesta mateixa república havia empresonat feia relativament poc a tot el Govern de Catalunya com a conseqüència dels Fets del 6 d’Octubre de 1934.

La Catalunya dels meus avis es va sentir amenaçada i perseguida els primers temps de la Guerra però això, d’entrada, no els feia feixistes. El cas de Carrasco i Formiguera seria un clar exemple de persona que ha de fugir el 1936 i en la fugida cau en mans dels feixistes de veritat que l’acaben afusellant. Després de la Guerra aquesta Catalunya es va veure encasellada en la Catalunya de Franco sense tenir en compte que, amb la situació que es vivia, potser era l’únic que podien fer per sobreviure.

Diuen que heretem d’alguna manera les experiències dels nostres predecessors. Potser aquella nena insultada com a feixista quan tenia 14 anys m’ha transmès aquesta por a la confrontació entre veïns per motius polítics. Fins i tot em va costar posar l’estelada al balcó i posicionar-me obertament com a independentista. Quan ho feia no podia evitar imaginar-me els meus avis dient-me que no em fiqués en política, que en el nostre país això era perillós.

Penso que durant la Guerra,  el veritable feixisme ja estava triomfant quan aconseguia que la gent normal s’etiquetés i s’odiés a cada un dels pobles de Catalunya classificant a les famílies en algun dels dos bàndols. Això li va facilitar la feina al veritable feixisme quan va arribar i va poder imposar amb violència la seva llengua, i la seva manera d’entendre el mon, un mon on les noies nascudes a la dècada dels 20 no van poder complir els seus somnis i les de després ja van ser educades per ni tant sols somniar cap possibilitat de canvi.