Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Ideologies tòxiques

Crec que totes les ideologies poden arribar a tenir un punt tòxic, igual que passa en les religions. Entenc punt tòxic quan poden ser nocives per les persones que les han fet seves i pel seu entorn. És el cas d’aquelles persones que arriben al fanatisme en la defensa d’una idea fins a fer mal a les persones que no l’accepten o només la qüestionen, negant-se al diàleg i al lliure intercanvi d’idees. Les mateixes ideologies o religions que poden arribar a un punt tòxic, també poden ser eines fantàstiques per a moltes persones. Per tant la toxicitat acostuma a estar més vinculada en la relació de la persona amb la ideologia o religió que en l’essència mateixa d’aquesta.

Malgrat això, hi ha ideologies que tendeixen més a la toxicitat que altres, són totes les que es basen en la negació de la diversitat, com seria el cas de totes les variants del feixisme. Encara em costa entendre com, després de veure el dolor infringit per aquest tipus d’ideologies, a dia d’avui hi hagi tanta gent que les torni a abraçar. M’agradaria pensar que és per ignorància, però no puc obviar que també hi ha interessos en abraçar-les per tal de mantenir algun privilegi.

Una de les ideologies amb un grau alt de toxicitat, que moltes vegades cau en el feixisme per mantenir-se i imposar-se als dissidents, és el nacionalisme espanyol. Aquesta defensa de la “Unidad de España” per sobre la vida i les identitats. Una defensa que no ha dubtat mai en destruir persones, entitats i iniciatives culturals per tal d’imposar-se.

En el llibre: “Per tenir casa cal guanyar la guerra” sobre la vida de Joan Margarit, vaig trobar aquesta frase: “Suposo que es necessiten unes condicions de llibertat civil i econòmica favorables durant diverses generacions per al record mínimament organitzat. La misèria i la por tenen altres coses a fer que recordar.” Es referia al trencament en la transmissió de la cultura i les experiències viscudes per part de la generació dels seus pares nascuts a principis del segle XX cap a la seva generació nascuda durant la guerra i la postguerra.

A mi em va fer pensar que aquestes condicions també són necessàries per tenir una cultura mínimament normalitzada. En el cas del nostre país, sempre ens estem refent de desfetes en les que ens han volgut fer desaparèixer per no amenaçar aquesta “Sagrada Unidad” que garanteix a unes elits seguir vivint dels seus rèdits.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Totalment d’acord amb tu Mireia. La ignorància es combat amb la cultura, i la por amb la confiança i l’esperança. A les espanyes els cal menys ignorància i més respecte !

Respon a Annabel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.