Més enllà de la perifèria

En època d’Aznar (1996 – 2004) vaig deixar de mirar les notícies, em provocaven massa malestar. No veient-les em sentia millor. Vaig tornar a seguir-les amb interès a partir de 2010, per saber com evolucionàvem com a país, creient que realment aconseguiríem tenir un estat propi, com seria de justícia. Amb la vinguda de la Pandèmia ja vaig tornar a desertar de mirar els mitjans, els tornava a veure com un histerisme programat per tenir-nos a tots espantats i a casa. A partir de llavors em miro de lluny tots aquests histerismes amb que ens van inundant per evitar que m’afectin negativament i poder anar fent la vida. De totes maneres, es fa difícil mantenir-se’n al marge perquè el soroll és massa alt i acaba afectant moltes de les converses habituals.

Cada vegada es veu més evident que aquests histerismes es fan per tenir-nos quiets i amb por a moure’ns. Cada vegada que es genera una histèria d’aquestes característiques es fa molt difícil mantenir una opinió contrària al què diuen els altaveus i, encara més, mantenir-la en una conversa amb altres persones imbuïdes pels mitjans. Amb les histèries dirigides pels mitjans, és fàcil generar odi cap a un col·lectiu concret com van fer els Nazis durant els anys 30 amb tan nefastes conseqüències. Per això m’inquieten tant tots els missatges d’odi cap a diferents col·lectius que vaig veient a les xarxes i mitjans.

De moment sembla que l’odi va per bombolles, a les xarxes pots trobar missatges d’odi per tots els gustos: immigrants, jueus, feministes, homosexuals, persones trans….  Els que fan més por són aquells que provenen de persones amb poder i altaveus perquè són els que perillen més d’escampar-se i provocar problemes a les persones d’algun dels col·lectius odiats. Com a catalana, em preocupa molt l’odi a la catalanitat perquè té molts altaveus i els propaguen persones amb molt de poder.

També em preocupen totes les manifestacions d’odi cap al poble jueu. Quan hi hagué els atacs de Hamàs del 7 d’octubre em vaig quedar en xoc pensant amb totes les víctimes, però sobretot en el jovent que estava en aquella festa prop de la frontera i especialment les noies. El què també em preocupava era què passaria a partir de llavors a la població palestina de Gaza. Els resultats no s’han fet esperar i portem massa temps que aquesta població està sotmesa a una brutalitat molt inhumana. Brutalitat que ens mostren els mitjans cada dia, mentre en queden a l’opacitat altres que no interessa mostrar. A aquestes alçades de la història sembla que no només no aprenem a conviure amb les diversitats sinó que cada dia retrocedim una mica més en com ens tractem els uns als altres. Els missatges d’odi que ens arriben no presagien res de bo. De moment hauré de seguir sense veure les notícies i lluitant per no assumir cap dels missatges d’odi que m’arribin.