Els meus records a la Polifònica
Avui no podré ser a la manifestació, però hi seré en esperit, també he intentat col·laborar-hi dins les meves possibilitats i no em trauré el llaç groc com a solidaritat amb els presos i les seves famílies.
No hi puc ser perquè tenia un altre compromís, avui hi ha la trobada d’ex-cantaires de la Polifònica de Puig-reig i jo hi vaig passar tota la meva adolescència. Si ho contem amb anys no arriba ni a 10 anys, però són uns anys tan importants en la vida d’una persona, que per força m’han d’haver marcat. Vaig fer els 14 anys que ja n’era cantant i la vaig deixar quan encara no havia fet els 21.
Fent una mica de balanç, m’adono que tinc records bons i dolents, com és normal quan es pertany a un grup com aquest amb el que tants moments vam compartir. Cantar a la Polifònica significava una convivència molt important, entre assajos, concerts, viatges en que ens allotjàvem amb famílies d’altres països, l’organització del Festival de Cant Coral en que acollíem a cantaires de diversos països a casa nostra, etc. Per una persona de 15, 16, 17 anys, aquelles experiències eren totalment iniciàtiques i configuraven un caràcter i una manera de veure el món que no hagués estat possible sense haver-ne format part. T’adonaves que hi havia diverses maneres de viure i de veure el món i que el teu món, aquell en el que et movies era un més dels que hi havia al planeta.
Entre els records dolents podria destacar totes les sensacions que rebia degut a que era mala cantant, sabia poca música, em costava afinar i tenia una veu complicada, però les ganes a pertànyer en aquell grup eren més fortes i feien que m’hi anés mantenint. Avui, però, aniré a la festa amb ganes de divertir-me, de reviure els bons moments, reconciliar-me amb el meu passat i assumir l’herència d’aquells anys que em van portar a gaudir amb una intensitat impressionant de grans obres com el Messies de Heandel, el Rèquiem de Mozart o la Creació de Haydn. Sense la Polifònica, la música no hagués entrat a formar part de la meva vida com ho ha fet i els moments intensos amb aquestes obres no haguessin existit. Segurament que sense el meu pas per la Polifònica tampoc coneixeria algunes obres poètiques que cantàvem com el cas la Relíquia de Joan Alcover o les peces del Bestiari de Pere Quart musicades per Manuel Oltra, entre altres.
La polifònica és de les millors corals de Catalunya. Quina sort que has tingut Mireia de ser-ne part. La música, en el meu entendre, és vital. Ajuda a créixer. Humanitza, apropa a les persones, és terapèutica. Calma, motiva, cura….és el millor llenguatge universal.