Més enllà de la perifèria

Veient els esforços que fa l’Estat Espanyol per imposar el seu relat ple de mentides sobre el que va passar a Catalunya aquesta tardor passada i el que està passant aquests dies, em pregunto quantes mentides ens hem empassat a l’estudiar història a l’escola. I no parlo dels que es van educar en el franquisme, que ja tenen consciència de moltes mentides que es van empassar, sinó també dels que ja ens vam educar en la democràcia.

Encara recordo la meva àvia dient-me que com em podia creure la Guerra Civil que llegia als llibres en lloc de la que ella m’explicava. Sempre he intentat explicar-me la Guerra a través dels testimonis dels que la van viure, tan d’un bàndol com de l’altre per així tenir una idea més global. Malgrat tot, a vegades tinc por que algun dia li digui a algun net o neta,  com es pot creure els fets que li expliquen els llibres d’història i no el que jo li estic explicant. No tinc cap dubte que això també ens ho estem jugant aquests dies, ja que si l’Estat Espanyol se surt amb la seva, el nostre relat serà ofegat i s’imposaran les seves mentides.

Veient els encaputxats que apareixen a les manifestacions convocades pels CDR i que només busquen la violència per poder dir que l’independentisme és un moviment violent, quan s’ha destacat pel seu pacifisme, em fa preguntar qui hi devia haver darrera els escamots que van sembrar el terror a Catalunya durant el 36 amb els assassinats de persones que consideraven “de dretes” i la crema d’esglésies. Uns fets que van ser bàsics perquè molts catalans optessin per lluitar al costat dels feixistes que volien aniquilar la seva cultura, uns fets que van ser cabdals per la imposició d’un relat que afavoria una dictadura genocida cap a la nostra cultura, una dictadura que s’imposava a través de la repressió i l’assassinat, una dictadura que avui encara en patim les conseqüències, ja que ens governen els seus hereus.

Sobre la Guerra i els relats que es van anar imposant amb els anys, tinc una anècdota familiar que em fa pensar molt. Una de les meves àvies es va estar escrivint amb la seva cosina exiliada a Mèxic. Després d’anys de no veure’s,  aprofitant que Franco ja havia mort, hi hagué  diverses trobades de les dues cosines. En una d’aquestes trobades va sortir el tema de la Guerra que havien anat evitant i, com era d’esperar, va acabar en acalorada discussió. El relat que cadascuna d’elles havia fet era radicalment oposat al de l’altra. Una parlava de les persecucions i la por del 36, l’altra dels bombardejos que rebien mentre fugien cap a França el 39. Ni una era culpable de les persecucions del 36 ni l’altra dels bombardejos del 39, totes dues eren víctimes dels moments històrics que els havia tocat viure.