Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Diferències

Quan fa dies que no publico res m’endinso en escrits fets abans d’obrir el bloc a veure si en trobo algun de publicable. Mentre en llegia un, em vaig adonar que em semblava com si l’hagués escrit una altra persona, de cop vaig mirar la data i vaig veure que era de principis del 2017, per tant d’abans de l’1 d’octubre. És evident que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre i la repressió patida pel nostre poble.

Recordo les sensacions abans de la tardor del 2017, eren sensacions optimistes que el moviment era imparable i cada dia érem més. En aquells moments pensava que l’únic punt feble que teníem era la tendència a la divisió de l’independentisme que sempre s’ha caracteritzat per la seva gran diversitat de visions.

Sempre he pensat que la diversitat és la nostra força, sempre he fugit de visions que tendeixen a unificar, m’agrada que cada persona es pugui expressar i ser com és en funció del seu bagatge, la seva procedència, les seves experiències. En els primers temps de l’ANC vaig dedicar aquest poema a la diversitat de l’independentisme:

La meva veritat
no és la teva

La teva veritat
no és la seva

La seva veritat
no és la de l’altre

i així, anar seguint,
unint veritats
fins arribar a un bon port
i seguir junts en la lluita
per un futur millor i en llibertat

Per això sempre m’he sentit còmoda en un moviment que unia a gent tan diversa i de tantes procedències, amb visions del món diferents, amb un nexe comú: que les coses anirien molt millor si ens podíem gestionar des d’aquí sense haver de dependre de les decisions que es prenen a Madrid. Unes decisions que, la majoria de vegades, són contràries als interessos dels habitants de Catalunya independentment de la seva identitat, procedència o ideologia.

Abans de la tardor de 2017 pensava que l’únic que ens podia parar era la divisió interna. Però la forta repressió que hem rebut amb l’empresonament i l’exili dels líders, l’aplicació del 155, la pressió dels mitjans de comunicació, ha provocat que aquelles diferències que ens feien més forts s’hagin ampliat creant enfrontaments. Per això és tan important que tornem a la unió en la diversitat, respectant cada punt de vista i cada visió, sense atacar-nos entre nosaltres.

En situacions de pressió com les que ens ha tocat viure i seguim vivint són comprensibles els errors, hem de mirar d’evitar-los, però refregar-nos-els els uns als altres només aconseguirà dividir-nos que és l’única manera de parar-nos.

Publicat dins de General i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Ells volen que estiguem dividits, i que ens barallem entre nosaltres.
    I el cert és que ara estem sensa un líder, algú que ens lideri i ens ajunti per poder aconseguir la tan desitjada independència …

  2. Hem de fer pinya. Els qui decideixen les estratègies a fer ,aquí ens tindran. M’ho crec encara. Ara bé ,cal unitat d’acció des del capdamunt. I tot plegat,pesa molt. I sí! em fa por que la gente del poble anem defallint. Confío en que rebrem directrius i que anirem caminant empesos per la força de la nostra proximitat. Altrament anem de cap a la picota.

  3. Jo crec que no és tan difícil aconseguir aquesta unitat, hem de ser positius perquè tots els independentistes volem el mateix i és pel bé de tots els habitants d’aquest país, que el volem independent i republicà, ànims doncs per tenir-ho aviat, fent això si, tot allò que puguem fer.

  4. a mi em sembla que estem comdemnades a ser independentistes. no podrem deixar de ser-ho, com deia el junqueras que li agradaria. és això el que hem d’aprofitar. el temps que estiguem per aquí (mirat amb perspectiva històrica, un moment) passar-ho bé, viure bons moments, de festa, de solidaritat i, també, de patiment col·lectiu. tenir una il·lusió, voler la independència, treballar per a ella, però no perdre de vista que no la veurem pas.

    si, per alguna mena de miracle, la veiéssim (com l’han vist tants països d’europa als últims anys) no sé si ens agradaria. fixeu-vos en la història. las grans revolucions triomfants, després de reeixir, han donat pas a períodes ben negres. fixeu-vos les coses que volem: la unitat del separatisme, lleis per desobeir d’altres lleis, tot de coses paradoxals, boniques des del punt de vista literari, però poc pràctiques. i sobre tot, volem vèncer pacíficament un enemic que no té manies (i té totes les benediccions) per a usar les armes.

    ei, que no vull ser un aixafaguitarres. hem viscut moments molt emotius i crec que és això el que compta. hem dit la nostra unes quantes vegades i ens hem atrevit a pensar, a parlar i a fer coses absolutament novedoses. què surti de tot això ja ho veurem. perquè, en contra del que deien (i encara diuen alguns) això no s’ha acabat ni de bon tros. li hem agafat el gust i, segons els resultats electorals, cada cop som més.

Respon a Teresa Vilaseca Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.