Quan guanya el feixisme

Vam aprofitar el confinament per veure una sèrie que porta per nom “The Man in the High Castle” és una sèrie que planteja què hagués passat si els aliats haguessin perdut la  II Guerra Mundial. La sèrie se situa als anys 60 del segle XX en uns EUA repartits entre dues de les potències guanyadores de la Guerra: el Reich i l’Imperi Japonès. Mentre el Reich domina Nova York i tota la costa est, l’Imperi Japonès domina San Francisco i tota la costa oest.

És molt interessant veure com evoluciona la societat sota el Reich i sota Japó. Es tracta de societats governades per països autoritaris que les han ocupat i fan complir les seves lleis, malgrat siguin lleis discriminadores per la població autòctona, en aquest cas l’americana.

Veient la sèrie des d’un país en que el feixisme sí que va guanyar la guerra, no pots evitar que contínuament trobis molts paral·lelismes amb la nostra societat. La sèrie passa a la dècada de 1960, una dècada en què a l’Estat Espanyol realment es vivia la mateixa situació que la sèrie. Veient-la t’adones que l’actitud de la majoria de persones que viuen en aquella situació és molt semblant a l’actitud de moltes persones que van viure a l’Estat Espanyol sota al franquisme per tal de sobreviure i no tenir problemes amb el règim. A vegades jutgem algunes decisions que van prendre i algunes posicions, sense adonar-nos de les circumstàncies en què ho van fer.

Parlaríem d’actituds desenvolupades aquells anys per les persones que van viure sota el franquisme que han deixat una llavor en l’època actual, fins i tot en generacions més joves. Sense oblidar que després de la famosa “transició” les estructures de l’estat van seguir essent les mateixes, de manera que moltes de les circumstàncies tampoc han canviat tant.

Estaríem parlant de la por a involucrar-se en política, a voler passar desapercebut per no tenir problemes, a la cooperació amb el poder per poder viure tranquil. També parlaríem d’acceptar les  mentides dites des del poder per poder seguir vivint amb una certa normalitat, malgrat veure clarament que són manipulacions. En definitiva la necessitat de trair-se un mateix per poder fer una vida “normal”.

Una altra semblança que esgarrifa és veure com des del poder s’utilitzen totes les eines que disposa per destruir la cultura existent i la memòria del territori ocupat. Aquí torna a ser fàcil veure els paral·lelismes amb tot el què es va destruir a partir del 1939, en tot el trencament que hi ha amb la cultura d’abans de la Guerra Civil i la dificultat que tenim les noves generacions per conèixer tot el què es feia. També podem parlar de totes les eines que s’utilitzen i s’han utilitzat per destruir la llengua catalana, primer prohibint-la i després fer-nos creure que és una llengua i una cultura de segona, posant tots els entrebancs possibles perquè aquesta no pugui entrar en segons quins àmbits i tampoc tingui projecció internacional. D’aquesta manera la van fent prescindible fins que desaparegui.

La repressió contra l’independentisme que s’ha desbocat a partir de l’octubre de 2017, va en la mateixa línia, aconseguir per la via de la por i de la violència que renunciem a ser qui som per tal de poder fer una vida “normal”, però aquesta no serà mai possible si es basa en la por i en la repressió.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent. Darrerament també he obert un canal de Youtube on comparteixo poemes meus acompanyats de música.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Quan guanya el feixisme

  1. Manel Escobet diu:

    Un dels principals arguments per fer entendre al món la nostra sotuació és precisament aquest: el triomf del feixisme a Espanya a diferència de la resta d’Europa on va fracassar.
    Aquí es va imposar amb la victòria d’una guerra amb 40 anys de consolidació i amb la seva legitimació a travers de la constitució del 78 i les posteriors eleccions pseudodemocràtiques.
    El món està plè d’estats corruptes, però el nivell en que es mou l’estat espanyol és únic per la validació a les urnes del feixisme que és implícit a la ideologia ultranacionalista del principals partits espanyolistes i latent en les estructures de l’estat.
    Gràcies, Mireia per les teves reflexions.

  2. Antonio Nieto Gallardo diu:

    Amb les diferències del temps i veient el paral·lelisme entre l’Europa ” democràtica” que imperava en l’època en què els pobles de les diferents nacionalitats de l’estat espanyol lluitaven per les seves llibertats i l’Europa ” democràtica” actual, valedora de la repressió de l’estat neofeixiste espanyol, no hi ha cap diferència. Perquè, em pregunto quina diferencia hi ha entre el feixisme encarnat en la sanguinària ideologia nazi i musoliniana i l’actual deriva del neofeixisme embolcallat amb la disfressa del vestit llampant de democràcia.No ens enganyem, el feixisme, es disfressi com es difressi, és el que és, repressor amb totes les seves forces, encara que ens intentin fer veure que no hi ha feixisme perquè han estat escollits a través d’un procés de votacions. El feixisme va entrar a Europa d’aquesta manera. A Espanya a través d’un cop cruent contra el poble i els seus representants, i que segueix actualment amb la pantomima de la monarquia parlamentària. D’una forma o altra el feixisme ha guanyat i hem de ser conscients que no dubtarà en aplicar tota la seva força repressora per tal de satisfacer al poder econòmic, militar i polític que el sustenta, entre altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*