Més enllà de la perifèria

La meva àvia sempre em deia que seria escriptora i que havia de començar amb un llibre sobre la seva vida. Em deixaria  un diari que havia escrit ella de joveneta perquè el transcrivís, deia que en el diari hi trobaria totes les seves vivències de la Guerra, que va viure d’adolescent.

Jo no li vaig fer cap cas, he començat a escriure i compartir escrits quan ella ja fa anys que va morir i el diari no el vaig arribar ni a veure. Creia que si me’l deixava no l’entendria, feia una lletra complicada d’entendre amb moltes faltes d’ortografia que dificultava la seva comprensió.

Sempre s’havia queixat que va rebre l’educació en català durant la República i que després no tenia prou coneixements de castellà, però les faltes que feia escrivint en català demostrava que el problema no era de l’idioma sinó que va deixar els estudis a l’esclatar la Guerra quan ella acabava de fer els 14 anys. Aquesta queixa sobre l’educació rebuda en català demostrava com el franquisme va aconseguir introduir a la nostra gent que el català no servia per a res i que el què calia era saber castellà. Aquest era un pas important cap a la desaparició d’aquesta llengua.

Quan em plantejava el meu futur professional, aviat vaig descartar la possibilitat d’escriure, sabia que la meva condició de dona catalana i de poble petit no em permetria mai viure d’això. Amb els anys m’he anat adonant que necessitava escriure per sentir-me bé, per entendre’m i entendre el món. Després vaig començar a compartir els meus escrits amb amics i coneguts, com que  la seva resposta era positiva vaig pensar en algun mitjà per fer-los arribar a més gent. D’aquí va néixer la idea d’obrir un bloc on anar-hi penjant algun escrit a mesura que tenia una idea i el moment de desenvolupar-la.

De fa anys també he anat escrivint un reguitzell de poemes, alguns també els he compartit amb amics i coneguts. M’havia passat pel cap fer un llibre, però a mi m’agrada llegir cada poema sol i assaborir-lo a poc a poc. Si a mi m’agrada això pels poemes dels altres, havia de pensar la manera de fer-ho així amb els meus: d’un en un i a poc a poc. D’aquí va venir la idea de combinar alguns poemes amb música i alguna imatge per fer-ne un muntatge i compartir-lo.

El primer dels muntatges és sobre el poema “Solstici d’Hivern”, que m’ha ajudat en moments complicats recordant-me que en tota foscor sempre hi ha un punt de llum. És un poema que he compartit amb persones que passaven etapes complicades i que en aquests dies que tantes persones s’enfronten a situacions de pèrdua i dol, desitjo compartir-lo per si pot ser d’ajuda.

Clicar aquí per veure el vídeo: Solstici d’hivern