Indignació

Si analitzo les meves emocions en aquests dies de confinament, l’emoció que experimento més és la de ràbia o indignació. Algunes vegades s’obre pas la por a agafar la malaltia o a transmetre-la a algun familiar més vulnerable. Ja fa temps, anys i tot, que he deixat d’escoltar a polítics i periodistes espanyols com a mesura per mantenir el meu benestar emocional, tot i que sense poder-hi fer res a vegades me’ls topo a les xarxes. Sentir les seves mentides i veure com tergiversaven la realitat superava allò que jo podia aguantar i em feien experimentar una impotència i una ràbia difícils de digerir.

En aquests moments de crisi ja no he pogut evitar de sentir aquesta impotència i ràbia, ni tant sols prenent la mesura de no dedicar ni un minut a veure aquelles conferències de premsa del “Gobierno de España” acompanyat de militars. Però les decisions que prenen i les seves conseqüències cauen sobre tots nosaltres empitjorant la situació de tots.

Posar la gestió d’una crisi sanitària en mans de l’exercit i no de sanitaris, dir-nos que hem d’obeir cegament utilitzant mitjans coercitius en lloc d’apel·lar a la nostra responsabilitat com a ciutadans adults i lliures, centralitzar competències amb els resultats negatius que això ja es preveia que comportaria forma part d’una estratègia que porta a aquest Estat a augmentar un grau més el seu autoritarisme i a fracassar en la gestió d’aquesta crisi sanitària obtenint els pitjors resultats a nivell mundial en nombre d’infectats i morts.

Hi ha diversos motius per voler fugir d’aquest Estat Espanyol i aconseguir la independència del nostre país. El meu principal motiu sempre ha estat el motiu cultural, com ja he expressat en altres escrits d’aquest bloc. Un dels altres motius pels que crec que ens serà molt positiu sortir de l’Estat Espanyol, és fugir d’aquest sistema tòxic que ho regula tot. Es tracta d’un sistema creat per mantenir els privilegis d’uns quants per sobre de la majoria de la població.

Si amb la gestió de la darrera crisi econòmica ja es va poder observar com s’obligava a fer retallades a les CCAA i ajuntaments, que són les que gestionaven la sanitat, l’educació i els serveis socials, mentre l’Estat anava gastant en grans infraestructures, en Defensa, en la Monarquia, rescatant bancs i altres despeses que només afavorien als mateixos de sempre.

Ara amb la gestió d’aquesta nova crisi la situació encara és més escandalosa, totes les mesures econòmiques van destinades a salvar les grans empreses, però els petits empresaris i autònoms han de seguir pagant els seus impostos sense poder generar ingressos pel confinament. L’economia catalana està totalment basada en un teixit empresarial de petita dimensió, per això les mesures que s’estan prenent castigaran fortament la nostra economia, mentre salvarà a les grans corporacions amb seu a Madrid i amb directius habituals al “Palco del Bernabeu”.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Indignació

  1. Annabel diu:

    Totalment d’acord Mireia !

  2. Rosa diu:

    A veure si tenim memòria…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*