Jo també soc d’Òmnium
Em vaig fer sòcia a mitjans dels anys 90, no recordo exactament si encara estava a la Universitat o si ja havia acabat i estava fent algunes de les primeres feines després de la carrera, però recordo que les meves finances no eren gaire bones, per això vaig optar per la quota més baixa. També recordo que era molt jove i veia l’Òmnium com una entitat amb gent molt gran i molt d’una altra època. Tot i així el principal motiu va ser fer alguna cosa a favor de la llengua i la cultura. En aquells moments el PP d’Aznar estava pujant i el PSOE feia una campanya dient que si no els votàvem a ells la dreta acabaria guanyant. També es podien llegir en els diaris de Madrid campanyes difamatòries contra la immersió lingüística utilitzant mentides per atacar la convivència lingüística del nostre país.
Pocs anys abans, encara anava a l’Institut, havia pres la decisió que a Catalunya només hi parlaria en català, a excepció d’aquelles situacions en que el meu interlocutor no m’entengués, aleshores utilitzaria alguna de les altres llengües que parlo. Aquesta decisió m’ha portat moltes experiències agradables, sobretot de persones que no estan acostumades que se’ls dirigeixin en català i que quan ho faig, ho agraeixen. Moltes vegades són persones que han vingut de fora i han fet un esforç per aprendre la llengua, però es troben que tothom se’ls dirigeix en castellà, per això quan veuen algú que els parla en català ho aprofiten per utilitzar allò que han après.
Des del moment que em vaig fer d’Òmnium, l’entitat ha anat canviant i al llarg d’aquests anys m’ha donat molts motius per seguir-ne essent sòcia i augmentar l’import de la quota per tal de donar suport encara més a allò que fan. Fa més d’un any que tenim el nostre president a la presó i el número d’associats a Òmnium només fa que créixer gràcies al testimoni i a la feina tan ben feta que fa l’entitat.
Com més avança la repressió i la mentida per tal de destruir-nos, més important és que seguim amb el nostre testimoni al costat de la llibertat, de la diversitat i de les ganes de construir que ha caracteritzat el moviment independentista. Formar part d’entitats com l’Omnium o l’ANC, mantenir la llengua, utilitzant-la i fent-la créixer, treballar pel país i la llibertat en totes les possibilitats que ens va donant la vida, solidaritzant-nos amb els que pateixen la repressió i la persecució per aquesta causa, són les eines que tenim per fer avançar el nostre somni, el nostre projecte d’un país molt millor i lluny de la repressió aleatòria a la que ara estem exposats. Fa alguns mesos vaig escriure aquest poema per expressar la importància de seguir endavant:
El nostre somni
Vam somniar un país millor
ple de llum, de vida, de llibertat.
Ens vam organitzar, coordinar, treballar
per al nostre objectiu.
Ens van agredir, amenaçar, castigar
per fer-nos enrere.
El somni, però, és tan gran
que mai el podran destruir
i el farem realitat.
Nosaltres també en som i no recordo pas des de quan. El nostre és un país fet d’entitats populars i “subvencionat” des de baix. Sincerament crec que no tenim gaire cosa que s’assembli a un estat, però pocs pobles s’assemblen a nosaltres. Lladoners, per exemple, n’és una evidència.
Volíem (i volem) fer un estat però, per ara, som una cosa millor encara: un poble
I… molt bé la “sorpresa” del poema! En sóc un gran degustador!
Mireia, tal i com dius en el poema, el nostre somni és tan gran que no el podran ofegar , ni amb mentides, ni privant llibertats, res ens ha de poder aturar! I com diu el Valetí, SOM un POBLE !!