Més enllà de la perifèria

Bloc de Mireia Canal

Homenatge a les àvies

Ja fa dies que quan m’assec a escriure noto la seva mirada, és una mirada que em ve a través d’un llibre que parla d’una vida, de la vida de la Dolors Molist, una dona que va néixer el 1917 a Manresa i que li va tocar viure tres guerres: la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial a França on s’havia exiliat i finalment la Guerra d’Algèria on hi va viure 10 anys.

Cada vegada que veig la seva foto a la portada del llibre em recorda molt a la meva àvia Maria, que havia nascut el 1911. L’àvia Maria en va viure una de Guerra, la del 36, però també l’havia marcat fortament. Ella no es va exiliar i podríem dir que en comparació amb la Dolors va tenir sort, però viure una Guerra ja és una experiència que ningú hauria de viure. Actualment estic transcrivint les cartes que ella i el seu promès, el meu avi, es van intercanviar durant tot el 1936, que havia de ser l’any del seu casament, però la Guerra no ho va permetre i es van casar 4 anys més tard.

Avui he pensat en elles dues perquè he trucat a una altra àvia, que el 25 de gener ha fet 90 anys, una altra àvia que li va tocar viure dues guerres de molt joveneta. En el transcurs de la conversa ens ha dit que sí que feia 90 anys que havia nascut, però en feia 80 que havia deixat Puig-reig camí de l’exili, just el dia que feia 10 anys. Pocs dies més tard, concretament el dia 1 de febrer, entraven les tropes franquistes al poble; em pot dir la data exacte perquè durant molts anys era el nom del carrer on vivia i que amb la democràcia va recuperar el nom del carrer de les Abelles. Durant molts anys li ha costat parlar de totes les experiències d’aquells anys, però a vegades explica alguna anècdota, algun record. Un dia ens va parlar d’una nina que se’n va emportar amb ella i que es va perdre pel camí. Avui ens explicava l’amistat amb la filla de la família francesa que els va acollir, ja que la seva tieta hi treballava de minyona. Ens deia que van establir una amistat tan forta amb la nena de la casa, que avui encara estan en contacte.

Fa una setmana vaig rebre una trucada de Mèxic, era l’Aida, filla de la Maria. La Maria era cosina de la meva àvia, que després de la Guerra es va exiliar a Mèxic amb el seu marit Benet i la seva filla Aida. Durant tota la vida, la meva àvia Mercè i la Maria es van cartejar i van mantenir el contacte. Després de la mort de Franco la Maria va tornar amb l’Aida i així va ser com les vaig conèixer. El Benet no va poder venir, havia estat esperant la mort de Franco per tornar, però no hi va ser a temps. Recordo la tornada de la Maria i l’Aida després de tants anys, recordo que per la Maria res era tan meravellós com en els seus records: ara el riu Llobregat portava menys aigua, Montserrat no era tan majestuós, les Fonts del Llobregat eren més seques i a Barcelona gairebé no se sentia la llengua catalana. Aquí era mexicana i a Mèxic era catalana, no era d’enlloc i això li provocava tristesa. La Maria va morir ja molt gran, ara seguim en contacte amb l’Aida, aquella nena que va marxar a l’exili molt petita i que ha superat els 80 anys i s’expressa en català amb accent mexicà.

Fa uns moments he llegit “El dia que s’ho enduen tot” de la revista La Mira sobre l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el saqueig organitzat i registrat que fan. Com destrueixen la memòria del país, registre a registre i com recopilen informació per destruir als seus enemics que havien perdut la Guerra i no havien fugit.

Quantes vides estroncades per l’absurd! quant sofriment que no hauria de ser! quantes persones a dia d’avui estan vivint situacions semblants o pitjors? Per què no n’aprenem del passat?
Fa uns dies en la visita d’una exposició a Miravet sobre la Batalla de l’Ebre no vaig poder evitar de deixar-hi escrit un poema inspirat en el sofriment causat per la Guerra Civil, em va ajudar la meva filla Elna que fa millor lletra que jo:

Publicat dins de General, Retalls de vida i etiquetada amb | Deixa un comentari

  1. Quant d’absurd i de sofriment hi ha en totes les guerres!, quant d’odi i de ràbia !, quantes àvies valentes han sabut tirar endavant malgrat tot el patiment i absurditat. Les àvies, les nostres àvies de qui avui podem aprendre tantes coses, si més enllà de les seves pors, poden parlar de la vida, de les alegries, dels moments petits de gaudi, de l’amor que surt al deixar-se sostenir en els moments difícils, de la confiança en la vida, que de ben segur els va i els ha ajudat a viure.
    Felicitats Mireia i Elna pel poema. M’ha arribat al cor.

  2. Gràcies Mireia i Elna. Els records, les vivències, i el dolor d’aquestes àvies i d’aquesta generació que va sofrir tant, i en silenci, haurien de perdurar. Fem un món millor, pero necessitem mantenir viu el passat dels nostres pares i avis. Ells també volien un pais millor.

  3. Van patir …pero que valentes aquestes dónes …! Les admiro i sempre es bo saber el que va passar,cap guerra és bona,peró poder recordar i deixar empremta del que va passar és história amb la certesa que ens quedará de record.
    Moltes gràcies ! M’agrada molt tot el que sigui dels nostres avant-passats!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.