Records de l’1 d’octubre

El primer record que em ve d’aquell dia és un moment en que anava cap a l’escola i, de cop, vaig pensar que començava un dia important, molt important. Era negre nit i feia aquell camí tan quotidià que he fet tantes vegades. Em dirigia a l’escola on havia anat jo de petita i ara hi anava la meva filla. Estava fent el mateix camí que, en etapes de la meva vida, he fet cada dia; un camí que, de cop, prenia un caire especial, aquell caire que agafen les coses molt conegudes i quotidianes quan estàs vivint una situació extraordinària.

El segon record és quan vaig arribar davant l’escola que estava plena de gent, gent que parlava tranquil·lament en petits grups. Aleshores va començar l’espera, l’espera a l’obertura del col·legi electoral, les converses sobre el dia que començava, si aquella tardor es farien bolets etc. A dins l’escola unes quantes famílies hi havien passat la nit. Recordo el moment que van arribar les urnes i que tothom va aplaudir, també recordo el moment que vam repartir xocolata per combatre la fresca d’aquella matinada de tardor.

Després de la xocolata, vaig rebre una trucada per si podia anar a un altre col·legi on tenien problemes per connectar amb l’aplicatiu. Per això vaig anar corrents al col·legi de l’Ametlla a veure si podia fer res, però el tema ens superava. Sort n’hi va haver de tots els informàtics que hi havia per allà que van fer tots els possibles.

Recordo com s’acostava l’hora d’obertura dels col·legis, tota la gent a fora esperant il·lusionada de poder votar i aquella connexió a l’aplicatiu sense funcionar. També recordo l’actitud de tothom, una actitud festiva, comprensiva que les coses no acabessin de funcionar. Al final els intents dels informàtics van tenir resultat, van aconseguir connectar i va començar la votació amb un cert retard, però amb una lentitud exasperant.

Va ser aleshores quan vaig pensar que era curiós com estava passant aquell dia tan especial a un lloc tan especial com és l’Ametlla de Merola, un lloc on hi tinc bons amics i coneguts. Amb l’Ametlla hi he tingut una gran vinculació, sobretot quan treballava en la reivindicació de les colònies industrials i de la gran riquesa que representen pel nostre país, tan des del punt de vista històric, com cultural.

Però de cop, aquelles imatges! Començaven a arribar als mòbils aquelles imatges de les agressions a Barcelona. D’entrada pensàvem que als llocs petits no vindrien, però van començar a arribar imatges de Sant Joan de Vilatorrada, de Callús, de Fonollosa. Això volia dir que s’acostaven, fins i tot vaig sentir algú que deia que ja eren a Navàs, per sort no va ser així, però allò si que em va espantar fort. De cop aquella por que ja no ens va deixar tot el dia, aquella tensió per si venien com havíem d’actuar.

Vaig anar a dinar a casa i ens vam parar a Cal Marçal on també s’estava votant amb total normalitat. L’ambient també era festiu, allà l’aplicatiu els funcionava força bé, per això vaig pensar de votar-hi aprofitant el cens universal. Com l’Ametlla, Cal Marçal  també va néixer colònia industrial i s’ha anat expandint com a barriada. També com a l’Ametlla la seva gent és molt activa i hi tinc bons amics i coneguts. De totes maneres em feia il·lusió votar al meu col·legi, aquell en el que havia anat de petita i ara hi anava la meva filla, en el col·legi on he votat en totes les eleccions, per això vaig pensar que seria millor votar a la tarda al col·legi que em tocava.

Al migdia les notícies anaven plenes de les càrregues policials i dels ferits. Davant la tele no podia parar de plorar. No m’ho podia creure! A casa els pares i la meva filla em van explicar el seu sofriment veient les imatges tot el matí, sabent que érem en un col·legi i que ens podien fer mal.

Vaig dinar ràpid i vaig anar al meu col·legi per votar. Durant tot el migdia havia rebut missatges que hi faltava gent, per això m’hi vaig quedar, malgrat que tenia previst de tornar a l’Ametlla. La tarda va ser molt més dura que el matí. Haver vist les càrregues amb tota la seva dimensió i saber que les furgonetes de la policia havien pujat cap a Berga feia témer el pitjor. Recordo que l’actitud dels que havíem anat a casa i havíem pres consciència del què estava passant era diferent dels que no s’havien mogut del col·legi.

La tensió de la tarda i la notícia que les furgonetes havien sortit de Berga en direcció sud ens va fer tancar el col·legi abans de l’hora prevista. Vam anar tots a la Plaça on havíem de celebrar els resultats i per això els de l’ANC hi havíem posat una pantalla gegant. Allà ens vam reunir gent de tot el poble, la plaça va quedar plena de gent esgotada per tot el que acabàvem de viure. Vam connectar amb tv3 i la nostra sorpresa és que només vèiem polítics espanyols renyant-nos, negant el referèndum i les càrregues policials. Seria injust no dir que també va sortir el President dient els resultats i altres polítics de partits independentistes, però després de tot el què havia passat i del què ens havien fet, es feia molt dur, llarg i esgotador escoltar segons quines declaracions i comentaris que dies després vam haver d’anar sentint.

Al meu poble no hi va haver càrregues, les furgonetes van passar de llarg, però jo em vaig sentir agredida, molt agredida, crec que tots vam ser agredits d’alguna manera o altra. Encara avui no puc veure les imatges sense que se m’omplin els ulls de llàgrimes i senti com a pròpies totes les ferides. Tal com vaig escriure el dia 3 de l’any passat: “Aquell dia vam obrir els ulls”.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Records de l’1 d’octubre

  1. joan diu:

    Si, aquell dia vam obrir els ulls, per veure com una vegada més els tot-poderós estat espanyol, passa de tot i manipula tot el que pot, per això els hem de fer fòra i fer del nostre país, un país lliure !!!

  2. Valentí diu:

    Jo, em vaig llevar aviat, i a l’hora que arribaven les urnes ja era al Col·legi. Vam aplaudir! Però la informàtica no anava i no vam poder-ho fer fins haver dinat. Va ser un dia amb molts nervis, por i història!

    També el recordaré sempre perquè a quarts de deu de la nit se’m va morir la mare que feia uns quants anys que era a la Residència Sant Andreu de Manresa.

    La “barreja” d’emocions d’aquell dia encara em puja al cap!

  3. Margarita Oliveras diu:

    Sí. Fa un any! Les passes que tu feies,féiem molts vilatants d’arreu. També recordo la foscor de matinada! Amb tractors i altres maquinàries del camp es barrà l’accés a la plaça que mena a la biblioteca on hi havia l’URNA!
    Els mateixos esglais dins el cor xicarró de moltíssima gent!
    Sí. Hem obert els ulls. Sabem que som molts i una força ens uneix. GRÀCIES per compartir aquesta força amb vosaltres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*