Etiquetes

Sempre m’han costat d’acceptar les etiquetes que ens posem entre nosaltres. Per això quan em vaig topar amb la frase de Kierkegaard: “Quan m’etiquetes em negues”, vaig estar-hi el 100% d’acord. La frase la vaig llegir en el llibre “Pont de Cendra” d’en Raül Romeva, novel·la molt recomanable sobre la Guerra de Bòsnia, per tant també una reflexió sobre el mal que poden fer les etiquetes a les persones o als col·lectius.

Etiquetar la realitat és una constant humana, ens agrada classificar per tal d’aclarir-nos en la interpretació que fem davant la gran diversitat del món. Classificar i etiquetar ens pot ajudar a situar-nos a intentar entendre la realitat que tenim davant. El problema sorgeix quan confonem aquestes classificacions i etiquetes amb la realitat, seria com si confonguéssim un mapa amb el que ens trobarem quan el seguim. El mapa és una simplificació del què ens trobarem, però mai serà el que ens trobarem, la realitat sempre serà molt més complexa que el mapa.

Etiquetar als altres i forçar certs atributs fins a la caricatura pot ser una eina molt útil pels que volen generar odi. Odiar tot un col·lectiu no és possible quan en coneixes persones que en formen part i les aprecies. Quan algú em diu “no m’agraden els…..” referint-se a un col·lectiu, sempre responc que no ho sé, que no els conec a tots. Per això quan vaig intentar de fer un perfil dels no independentistes en aquest bloc vaig mirar de descriure com veia jo aquest perfil de manera molt àmplia i intentant no caure en etiquetar-lo.

Els mestres en l’art de caricaturitzar unes identitats per tal de provocar l’odi cap a aquestes van ser els nazis respecte als jueus, la caricatura va ser tan bèstia que van aconseguir que la majoria de la població alemanya acceptés com a normal la seva persecució, quan aquesta idea, uns anys abans hagués estat impossible.

Per això veig amb neguit com els mitjans de comunicació espanyols estan etiquetant i estigmatitzant el moviment independentista català, fins a fer veure que la repressió i persecució que s’ha fet fins ara és normal d’una democràcia. Cosa que crec que la població espanyola no hagués assumit temps enrere.

No voldria caure en la comparació, sé que de moment les situacions no són comparables, però veig com a molt preocupant l’escalada en la violència dels grups d’extrema dreta que estan actuant a Catalunya amb total impunitat i la justificació d’alguns partits polítics i mitjans de comunicació de masses, equiparant les accions pacífiques de l’independentisme amb la violència d’aquests grups.

Per això cal estar atents a aquests canvis en l’opinió pública que, tal com esmentava a l’article: “La Finestra Overton” en Joan Ramon Resina, aquests canvis induïts des dels mitjans i partits polítics, són els que precedeixen les lleis que després s’aproven contra les identitats que s’han etiquetat i estigmatitzat.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Etiquetes

  1. VALENTI diu:

    … doncs sí senyora: totalment d’acord!…

  2. Josep Solà diu:

    Trobo aquest comentari molt encertat, Mireia.
    Una altra raó, a més de les que esmentes, pot ser que ningú no coneix del tot a l’altre, ningú no es pot ficar en l’interior secret d’una persona, d’aquí que qualsevol etiqueta pot ser falsa i inconvenient. I segurament que no s’adiu a la persona o grup a qui la pengem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*