Els no independentistes

Davant un conflicte és important poder-nos posar al lloc de l’altre, intentar entendre les seves raons i entendre les seves actituds. A mi no m’agraden els conflictes, no m’hi he sentit mai còmoda perquè em poso tan al lloc de l’altre que a vegades em faig mal a mi mateixa. Aquesta capacitat de posar-me al lloc de l’altre a vegades m’ha anat bé per evitar-los, però també ha fet que accepti situacions que no hauria d’haver acceptat.

En el conflicte entre Catalunya i Espanya, però, em costa posar-me al lloc dels que defensen la unitat d’Espanya, potser perquè no els puc posar tots al mateix sac. Per una banda hi ha tots aquells que la defensen perquè viuen d’aquesta unitat o de defensar-la, aquí hi cabrien polítics, periodistes, tertulians, periodistes, etc.  És fàcil entendre els seus motius econòmics i de prestigi de fer-ho, potser és més difícil posar-se al seu lloc, em costaria molt defensar una cosa que no crec per diners, posició, prestigi o el que sigui que obtenen. Potser alguns d’aquests hi creuen, suposo que per creure-hi cal no qüestionar-se gaire les coses i no escoltar gens a l’altra banda, a diferència del que fem els catalans que sempre volem saber què diuen per poder-nos qüestionar millor a nosaltres mateixos.

Per altra banda hi ha totes aquelles persones que viuen fora de Catalunya i cada dia reben missatges contra els catalans, missatges que ja van rebre els seus pares i avis. Aquest fort desconeixement de la nostra realitat els ha generat un odi cap a una realitat que desconeixen. Per això són tan admirables totes aquelles persones que malgrat això han anat una mica enllà i han volgut entendre al poble català. La meva esperança és que mica en mica es trenqui aquest desconeixement i cada vegada siguin més les persones que s’adonin del fort despropòsit en que s’està convertint l’Estat Espanyol.

Per últim hi ha aquelles persones que viuen a Catalunya alienes a la realitat del país, que no van entendre perquè una part tan significativa de la societat es començava a organitzar i mobilitzar, que creien que vivien en una democràcia. Persones que es van creure que tot era un moviment burgès que no anava amb elles. Aquest grup de persones es va reduir quan van veure les actuacions de la policia el dia 1 d’octubre, molta gent que no havia entès el moviment el va entendre de cop.

Malgrat que el dia 1 d’octubre molta gent es va adonar del perquè del moviment independentista a Catalunya, encara hi viu molta gent que no l’entén i hi està en contra. Deixant de banda aquells que en treuen un rèdit econòmic de la seva posició, hi ha tota aquella gent anònima que va votar als partits del 155. Suposo que tampoc es poden posar tots al mateix sac, estic segura que n’hi ha molts que no els agrada que hi hagi presos polítics ni la persecució a persones pacífiques per les seves idees, però no estan d’acord amb la independència de Catalunya. Quan conec algú d’aquest grup o algú me’n parla, sempre penso que la gran majoria independentista fa 10 anys no ho era, però davant les injustícies, les actituds, declaracions, esdeveniments i altres circumstàncies, s’han adonat de la impossibilitat que els catalans, vinguem d’on vinguem, ens puguem sentir mai còmodes a Espanya.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*