Homenatge als docents

Veient el que està passant amb els professors de Sant Andreu de la Barca i el que ja ha passat a altres persones m’he posat a recordar el meu 2 d’octubre. Recordo el moment que em dirigia a la meva feina i em mirava la gent amb la que em creuava com si la veiés per primer cop. La sensació no era molt diferent de quan vivim un daltabaix a la vida, quan la vida quotidiana se’ns fa estranya perquè allò que acabem de viure és massa dur i difícil de pair, per això costa seguir endavant.

Recordo que veient la gent com es dirigia a les escoles i als llocs de feina vaig pensar amb aquella imatge que se’ns explica del 12 de setembre de 1714 en que els tallers de la ciutat de Barcelona derrotada van obrir i la gent va seguir amb la seva vida quotidiana. Al tenir una feina d’oficina, no m’obligava a atendre a gent, si hagués estat professora o alguna altra feina per l’estil se m’hagués fet molt difícil de desenvolupar la meva tasca amb una mica de normalitat. Estava en estat de xoc igual que les persones que em vaig anar trobant i compartint experiències, tots teníem una gran necessitat de verbalitzar tot el que havíem viscut.

També recordo les emocions a flor de pell en tot moment, passant per moments de ràbia i de tristesa, amb malestar físic cada vegada que veia les imatges de la violència als mitjans i unes ganes irreprimibles de plorar. Em poso al lloc de professors, de mestres i altres professions que tenen la funció de tenir cura de nens i adolescents i penso en la gran dificultat de gestionar la pròpia situació i fer front a infants i adolescents en estat de xoc com estàvem els adults aquell dia i els dies posteriors.

Actualment aquestes professions ho estan passant malament amb l’amenaça que tenen a sobre, molts no s’atreveixen a debatre segons quins temes a classe que anys enrere se n’hagués parlat sense problemes, altres no s’atreveixen a portar un llaç groc o no saben com enfocar alguns temes de medi social que toquen l’actualitat per por al que els pugui passar.

Per això necessitem canviar la situació que vivim, ja que no ens podem permetre una societat on la por sigui guia de les nostres accions. Una por real a una persecució real, amb persones a la presó, acomiadaments per expressar una opinió, amenaces i atacs de l’extrema dreta, amb assenyalament de certa premsa i polítics. Una por que volen que tinguem perquè tornem a aquella situació tan familiar de “no et fiquis en política, no et busquis problemes” i així fer desaparèixer aquesta societat plural i lliure que volem construir. Aquesta societat  en la que els nostres docents tant hi contribueixen a través de l’escola: fomentant debats lliures dins les aules i ensenyant els alumnes a pensar per ells mateixos, perquè el dia de demà siguin ciutadans lliures, amb criteri propi i no una simple massa fàcilment manipulable a través dels mitjans.

Per lluitar contra aquesta por que ens volen imposar perquè ens paralitzi, ens haurem d’anar repetint aquelles paraules que Seneca va dir a Neró i que vaig sentir en boca de Jordi Cuixart: “El teu poder radica en la meva por, si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder”.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*