Més enllà de la perifèria

“Cada època, cada cultura, cada costum i tradició té el seu estil, les seves tendreses i dureses peculiars, les seves crueltats i belleses; consideren certs sofriments com a naturals; accepten certs mals amb paciència. La vida humana es converteix en vertader dolor, en vertader infern només allà on dues èpoques, dues cultures o religions s’entrecreuen”
Herman Hess

I aquí estem nosaltres, vivint un moment en que dues èpoques s’entrecreuen tant si ho mirem a nivell de país com a nivell de planeta. Els moments de canvi no són fàcils, de cop allò que coneixíem queda enrere, mentre els dubtes i les incerteses comencen a sortir. També deixem enrere aquells referents que ens facilitaven la vida i encara no tenim els nous per afrontar tot el que ens va venint.

Al llarg de la nostra vida hem d’afrontar molts moments de canvis personals i ho fem de la millor manera possible, sense poder evitar la tristesa pel que deixem enrere, l’esperança pel que vindrà i les incerteses per com fer aquest trànsit. A vegades, en moments de canvis s’idealitza el passat i es creu que no s’havia d’haver fet el pas, per això surten els dubtes. A vegades, també, ens permet fer-nos conscients d’allò que no ens agradava i ens queda clar que només podem avançar, perquè el passat ha quedat enrere i ja mai tornarà tal i com l’hem viscut, ja que nosaltres ja no som els que érem.

Si a nivell personal els canvis ens porten problemes, quan aquests canvis són col·lectius la cosa es complica: de cop som milers de persones vivint aquestes emocions conjuntament, que hem de fer front a les incertes de com fer aquest camí que ens ha de portar al futur. Si és difícil per una sola persona imaginem per a tota una col·lectivitat que a més s’ha d’enfrontar a la repressió, la persecució i a la pressió dels mitjans de comunicació.

En moments de canvis no és estrany que ens costi posar-nos d’acord pel camí a seguir, fins i tot que surtin veus que voldrien desfer el camí recorregut o que s’ho volen prendre amb més calma. Però de la mateixa manera que el passat ja no hi és i no es pot recuperar, tampoc podem desfer el camí que hem fet, ja mai més serem els mateixos d’abans que tot això comencés.

Aquestes diferències són fruit de la situació que vivim i no podem permetre que ens divideixin entre nosaltres, ens hi estem jugant el futur i aquest ha de ser nostre i no imposat des de fora. També és esperable que hi hagi molts interessos a magnificar les diferències per distreure’ns en baralles internes i no fer el camí que hem de fer. És per això que haurem d’acceptar com a normals les diferències que vagin sortint entre nosaltres sense deixar de veure que l’objectiu és que aquests diferències ens enforteixin i no que ens separin.

Pocs dies després del  1 d’octubre vaig escriure aquest poema intentant descriure tot el que estàvem vivint i el que havia de venir, a dia d’avui m’agrada recuperar-ho perquè no perdem de vista on som i cap a on anem.

Hem sortit de la zona de confort
Acabem de deixar enrere
tot allò que coneixíem
i avancem cap al desconegut.

Com a equipatge portem
l’esperança d’un demà millor
i la incertesa del camí.

Portem a l’espatlla
els records dels que ens han precedit,
els seus sofriments i les seves lluites.
Som el seu relleu.

El futur ens crida.
El volem nostre i lluminós,
enfrontant-nos a les pors
i foragitant les tenebres.