Estem de dol?

Passat aquest mes d’octubre tan intens, he estat reflexionant molt sobre la situació política catalana dels mesos posteriors, sota la perspectiva que hem viscut una mena de dol. Segons la psiquiatra Elisabeth Kübler-Ross, quan una persona s’enfronta a una pèrdua catastròfica o és diagnosticada d’una malaltia terminal passa per 5 fases: Negació, Ira, Negociació, Depressió i Acceptació.

Potser comparar aquesta situació amb la diagnosi d’una malaltia o la pèrdua d’una persona no és del tot real i per això les fases tampoc són aquestes. El que si que és cert que tot el que vam viure el passat 1 d’octubre amb tota la repressió, censura i empresonaments, amb la posterior repressió viscuda cada dia, ens ha tingut a tots en un estat que ha anat basculant entre la ràbia, la tristesa, la impotència i altres emocions, que a vegades ens ha costat de gestionar. També és cert que aquestes emocions han vingut acompanyades d’una sensació de pèrdua, hem perdut aquella seguretat que vivíem en una democràcia normal on els nostres drets estaven garantits.

De senyals que teníem un estat en contra, en teníem contínuament: moltes decisions preses  a Madrid ens perjudicaven com a societat, hi havia moltes coses que no eren clares, hi havia molta corrupció. Tot això i altres elements ens podien haver posat sobre avís. Al final, però, el relat que ens fem sobre la nostra vida i el nostre entorn ens ha de permetre tirar endavant, per això miràvem de minimitzar aquestes senyals o de superar-les amb el projecte d’un nou estat que aprendria dels errors de l’estat en el que estàvem.
Malgrat aquesta tendència, pocs esperàvem la reacció tan antidemocràtica i de persecució de la dissidència, tan típica de les dictadures, que està fent l’Estat Espanyol contra l’independentisme, junt amb la deshumanització dels independentistes perpetrada pels mitjans afins.

No sé si mai arribarem a l’acceptació d’aquesta nova situació, de fet espero que no, ja que acceptar viure en un estat que imposa el relat i el sistema utilitzant la violència, la repressió i la negació del diferent, voldria dir acceptar viure en una gran injustícia.

Ara ens toca a tots els que volem un futur millor de buscar la manera de fer front a aquesta nova situació i enfrontar-nos-hi de la millor manera per tal que els nostres fills no hagin de viure en un lloc on els drets i deures varien en funció de qui ets i d’on has nascut. Fins ara ens n’hem sortit prou bé gràcies a la nostra imaginació i intel·ligència compartida, així haurem de seguir fins aconseguir el nostre objectiu.

Quant a Mireia Canal

Vaig néixer i actualment visc al poble de Puig-reig, a la comarca del Berguedà. Sóc economista i treballo en aquest camp, però sempre m'ha agradat molt llegir i escriure. Feia temps que em ballava pel cap de fer un bloc on compartir diversos escrits que vaig fent.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*