Jo també me’n recordaré, Hèctor

Quan siguem independents jo també me’n recordaré dels jutges, fiscals i funcionaris diversos que ara contribueixen a extorquir Catalunya. Però no només me’n recordaré d’aquesta colla d’arreplegats defensors de l’ordre imposat, de la legalitat estrangera, del passat. No, tampoc penso pas oblidar-me de tots aquells espanyols que durant dècades m’han mostrat el seu menyspreu envers el català, envers la meva cultura, envers el meu poble, envers la meva família, envers la meva nació, mantes vegades negada. No penso pas oblidar els treballadors espanyols de tota mena, els «marxistes» i esquerrans de tota fracció que sempre han equiparat ser català amb ser burgès, ras i curt, per pur adoctrinament soleturista. No penso pas oblidar les reunions de partit, de sindicat, a la cèl·lula, amb suposats camarades, on amb to burleta unes vegades o seriosament en d’altres, brandint interessadament cites descontextualitzades dels clàssics del marxisme i del socialisme internacional, no només es negava el dret a existir del poble català com a subjecte polític sinó que se’ns anatematitzava com a enemics del socialisme, com a contrarevolucionaris i antiinternacionalistes, tot titllant-nos d’insolidaris per tota argumentació. Ni en tinc cap de ganes d’oblidar el nombrós grup de catalans que, per raons varies, han hagut de raure a Madrid, i varen decidir, un bon dia, parlar als seus fills en castellà perquè així no tinguessin problemes a l’escola, amb els companys de classe, al carrer, amb els veïns. Mai oblidaré el fotimer de vegades que he hagut de justificar, i defensar, i fer pedagogia, i empipar-me perquè se’m retreia parlar a les meves filles en català en públic o entre «companys» o xerrar per telèfon en català amb la família des de la feina, o davant de gent que no entén, que no vol entendre, que conrea la ignorància i l’atreviment i la supèrbia que li és inherent. No penso pas oblidar aquell suposat progressista que em signà cofoi un full per defensar les foques de l’Antàrtida i alhora em signà també, però a contra-cor i mig forçat per ser company de feina, quelcom tant incongruent i incomprensible per a ell com era sol·licitar la reobertura dels repetidors de TV3 al País Valencià. No penso pas oblidar mai la condescendència i el paternalisme amb què he estat tractat per aquells que ni tan sols s’adonaven del menyspreu que m’estaven transmetent. I què dir-ne de la sempiterna acusació de manca d’educació que tot català ha hagut de sentir algun cop a la vida. Per això, no penso mai oblidar com és que, en tot relat turístic de qualsevol lloc dels Països Catalans, el primer que crida l’atenció a tan il·lustre visitant és que hi hagi gent que encara xerra la llengua del país i no la seva, en botigues, en els parcs, en els llocs de lleure i de visita, amb tota naturalitat. Per impactant, no penso mai oblidar com el meu avi, un jorn que em va dur al cinema quan era petit, es va posar a parlar amb l’acomodador en castellà i en a mi em sobtà el forçat de la conversa tot i l’evident accent català tan fort que mostraven ambdós, i el meu avi es va justificar tot dient-me que ell sempre es dirigia en espanyol a tota persona uniformada. No, no penso pas oblidar els esforços inútils que he fet durant dècades per tal d’intentar comprendre’ls, de cercar-los una justificació raonable i raonada, de passar-ho tot per alt perquè, és clar, després de segles de «convivència agermanada» encara no ens coneixen prou bé i perquè, comptat i debatut, en realitat em trobo en territori hostil. No, no penso pas oblidar totes les vegades que he hagut de callar per evitar discutir inútilment. Però també haig de dir que tampoc oblidaré mai el grapat de companys que, incomprensiblement, han estimat Catalunya i ens han respectat, sense ni tan sols conèixer-la moltes vegades, només per principi, per honradesa intel·lectual, per solidaritat amb el feble, per justícia i per dret. Aquests, sobre tot aquests darrers, no els oblidaré mai.

Estimat company Hèctor Lòpez Bofill, jo tampoc oblidaré mai, i és també mercès a tant menyspreu i després de tantes dècades d’opressió i menysteniment, de tanta violència física i moral, que continuo amb prou força per continuar lluitant per la llibertat dels Països Catalans.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *