Res a frisar d’aquesta banda

Fa tot just una mica més d’un mes que vaig acompanyar Francesc Homs fins el Tribunal Suprem. Només hi érem unes 100 persones, catalans gairebé tots, àdhuc vinguts de Catalunya gairebé tots també. Jo ja en fa més de 50 que visc a Madrid i vaig decidir acostar-m’hi per donar-hi suport ara que ho tenia més a l’abast que de costum.

He dit que gairebé tots els assistents eren catalans perquè crec que els espanyols solidaris amb la lluita democràtica del poble català no arribaven a superar els dits d’una mà, d’una població de més de 3 milions a la capital i de més de 6 a la Comunitat autònoma.

Presents en suport del nostre diputat, llevat de la representació basca i del membre de la Mesa del Parlament espanyol, d’En Comú Podem, com a naturals del país que ens jutja a tots jutjant el 9N, només vaig veure-hi un parell de persones amb una bandera espanyola republicana en el moment que eren saludats per Gabriel Rufián, a les portes del Tribunal. Més n’eren, en canvi, els que ens acompanyaren en paral·lel durant tot el camí, mostrant banderes monàrquico-feixistes, amb pal (als catalans la policia els hi va prohibir a les estelades, «per seguretat» segons vaig poder saber) i cartrons guixats a mà, amb constants insults i crits d’amenaces de repressió generalitzada contra Catalunya. En vaig comptar sis, pel que em vaig fixar, tot hora ben vigilats pels antiavalots de la policia, tot s’ha de dir. Bé, representaven la nota còmica de la jornada, car la més trista era el fet mateix que es duia a judici.

Tot reflexionant-hi una mica després de l’acte -que havent estat minoritari no per això fou menys digne malgrat la solitud catalana-, em pregunto si és possible que encara ens calguin més proves que al poble espanyol tant se li’n fot què li passi a Catalunya. A parer meu, aquest poble pateix, com a mínim, una manca prou destacable de consciència política democràtica que ve reflectida en el seu comportament diari envers la situació que pateix el poble català. Una possible explicació d’aquesta actitud vindria donada per la consideració dels catalans com a aliens al seu propi poble. Una altra explicació, que compartiria protagonisme amb l’anterior, seria deguda a la omnipresència d’un franquisme sociològic hegemònic i la feixuga carrega ideològica que això imposaria en la consciència general dels espanyols, àdhuc amarant bona part del discurs més progressista. Si més no, com es pot explicar que si nosaltres som Espanya, «que ningú els enganyi!» no fos cas!, els autoanomenats progressistes d’aquest país no es mobilitzin amb fermesa per defensar una part del seu poble allà on precisament hi ha encetat un procés revolucionari, l’únic que fa trontollar el règim del 39-78 i on més es troba amenaçada la democràcia i la llibertat generals, començant per les constitucionals, tothora tan esmentades? Com és que els drets fonamentals, conculcats jorn rere jorn amb total desvergonyiment i menyspreu, dret a l’autodeterminació inclòs, no són defensats aferrissadament ni tant sols al Parlament de Catalunya pels seus representants? Com és que en els fets, ni tan sols els més progressistes són capaços d’anar més enllà de la retòrica vàcua i la tímida gesticulació, mentre alhora combaten la independència amb tot vehemència?

Doncs només d’una manera s’explica: la complicitat d’interessos polítics i ideològics entre el poble i els polítics que escull per representar-los obeeix, fil per randa, a la doctrina política i social que les elits dominants del país que ens ocupa ha anat bastint per afermar llur Estat nació de matriu castellana i règim clientelar. Aquesta hostilitat secular contra tot el que és i representa Catalunya perdurarà mentre no estiguem assimilats del tot, espanyolitzats completament i per tant, qualsevol clatellada que rebem, generació rere generació, ben vinguda serà i ben merescuda la tindrem, per deslleials, per babaus, per autoenganyats, per torracollons catalanistes, per negar-nos un cop i un altra a ésser assimilats. Amb tants anys de conviure-hi llevat d’un escassíssim nombre de persones, àdhuc insòlites en aquest ambient d’una ideologia tan aclaparadorament monolítica, el paternalisme és l’actitud més condescendent envers la nostra nació  amb les que he agut de bregar.

(Foto: masses Provida davant la Porta d’Alcalà)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *