Al vent

Jordi Tudó

1 de setembre de 2020
0 comentaris

Adéu

En poc més de mig any han passat moltes coses. Han passat uns fets els quals marquen molt. Com una fita al camí, la qual obligatòriament al passar-hi, sempre hi topem. O aquella lesió o ferida també ens marca tota la vida.

A finals d’any ha mort un amic. Érem amics de molt joves. Ens coneixíem molt bé, cadascú tenia les seves cabòries, les idees molt marcades, i perquè no dir-ho, oposades, diverses i coincidents en res. I per això puc dir érem amics, cadascú no influïa en el pensament de l’altre, ni ens discutíem, malgrat expressar cadascú les nostres opinions divergents en molts casos. Potser per això ens atraiem i ens respectàvem. Empatia en grau elevat. De joves vam anar de farra junts, infinitat de festes majors, li agradava molt ballar. A la seva masia hi muntàvem festes d’aquelles que saps quan comencen i mai quan acaben. A Salou, La Lluna, La Sínia, Crysalis… Excursions a Galicia, Andorra, amb la tenda de campanya sense cremallera, Pirineu aragonès. Aquí hi ha una anècdota en una farmàcia. Tenia una durícia al peu i entra el Joan tot decidit a la xica del mostrador li diu “podria darme algo para el ullo de pollo” Joves, i amb ganes de menjar-nos el món, encara riem ara…

Han passat moltes històries en aquestes dècades, bones, molt bones i no tant. Cal dir també, hem estat temporades llargues sense dir-nos res, tot i que saps, sabíem, ens teníem. Quan ens trobàvem havíem de posar el comptador de les vivències fins al punt on l’havíem deixat els dies, setmanes o mesos abans. El Joan era una persona vital, pencaire de nassos, amb projectes i il·lusions pendents de fer:  quan em jubili, tindré un tros de terra, un gos, plantaré tòfones, ensinistraré el gos i serà una distracció continuada. Ep, tu m’hi has d’acompanyar, eh?.

En els darrers anys, ens vèiem sovint. Cada dos o tres dies fèiem una passejada, i la fèiem petar.  El Joan no feia tantes hores, cosa anormal i algun dia plegava a les cinc de la fàbrica, i jo a les tardes no anava a treballar, feia anys el pulmó donava guerra, recomanaven calma i tranquil·litat. Aquí durant els darrers anys ens vam anar retrobant novament. Era un gran conversador, xerraire pels descosits.

Li va sortir una malaltia greu sobtada. No havia anat mai al metge o ben poques vegades. En uns mesos la malaltia va poder més que el seu bon humor, la seva empenta, empoderament, les ganes de viure, les quals les mostrava sempre que l’anava a veure a casa seva abans de ser ingressat a l’hospital. Abans de marxar d’aquest món de mones, menys de 24 hores abans vam parlar i amb el cap clar va preguntar per l’últim viatge fet, ell ho coneixia bé perquè hi havia fet la mili. I finalment va dir, per Nadal a veure si aquesta merda ja ha marxat i ho anem a celebrar…bufff. Joan, vital fins l’últim alè, moltes coses queden pendents, però, el teu camí recorregut ha estat idíl·lic on pocs, arribaran a tocar tanta felicitat i arribar fins on has arribat tu.

Al cap de pocs mesos mor la mare, va caure feia més de dos anys i estava a la residència. Primer hi anava a les tardes al Socisanitari, passejava amb cadira de rodes, li donava el berenar, recordàvem els anys que ella em cuidava dels grips i recaigudes del ditxós pulmó. La carnisseria, la fàbrica, la difícil situació per la malaltia i mor prematura del pare.. Després a la residència, passejàvem, recordàvem fets passats, tot i que la demència de Lewy l’anava anant allunyant de records antics i actuals. Veus com es va apagant una persona vital, això fa molt de mal. Després amb el malvat Covit19, van restringir visites a la residència, això va ser un cop dur. Cada pocs dies l’anàvem a veure la família i de cop i volta amb un telèfon fèiem videotelefonada… en poc més d’un dia em deia, nen, demà em baixaràs a veure? No, demà amb això del Coronavirus no ens deixen venir, aviat quan podem, et venim a veure…

Al cap d’un mes de la mor de la mare, mor una tieta, la qual estimàvem molt. Es preocupava per tothom, primer la família, després l’amistat… Ho donava tot pels altres. No cal dir el dur de no poder fer un acomiadament com es mereixien aquestes dones valentes i treballadores.

Aquests fets que marquen molt, els ha fet reviure encara més la mort del Pau Donés. Cantant, compositor, guitarrista i vocalista dels Jarabe de Palo. No era d’aquells cantants referents, tot i que les seves cançons les anava escoltant.

La seva força, lluita i esforç per viure plenament, i els darrers anys la guerra particular contra el càncer, m’ha fet pensar molt en el Joan, la mare i la tieta. La cançó  “Eso que tu me das” gravada pocs dies abans de morir, on els seus músics ben mudats i més contents, conscients, potser, de ser la última vegada que tocaven junts, on la seva filla la Sara de setze anys, ballant la cançó a ritme de txa-txa-txa. El gran Pau Donés li dedicava a sa filla aquesta cançó. Emocions a flor de pell, sentiments d’impotència, ràbia i més quan estem tocats d’una felicitat eterna per haver compartit instants d’alegria profunda, aquesta peça et fa reviure aquests acomiadaments de persones molt estimades.

Eso que tu me das.

https://youtu.be/hE6CsyWv8Zs

En aquest enllaç de l’escriptora Empar Moliné, reflexa immillorablement aquesta pèrdua del Pau Donés.

https://www.ara.cat/opinio/empar-moliner-pau-dones_0_2468753279.html

A tots quatre, persones vitals, amb tota aquesta intriga tensa, després de mesos, que la terra us sigui lleu.

Altres peces imprescindible de Jarabe de Palo.

La Flaca

https://youtu.be/r2g0pM3PMNQ

Depende

https://youtu.be/dgf5QlcyTFY

Agua

https://youtu.be/2GhF2mPKnDg

El lado oscuro

https://youtu.be/jW89DwNY3Os

Bonito

https://youtu.be/xxhET61yB1A

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!