Taxi vs. VTC (I)

Sense voler polemitzar, s’explicaran dos relats viscuts directament. Algú no s’hi sentirà identificat i altres sí, com tot en aquest món de mones. Un, fa uns anys i l’altre fa, només, setmanes. No és una ciència exacta el que s’hi conta; són dues cròniques i realitats provades com a usuari o client, simplement.

La primera de les dues experiències té lloc a Barcelona, fa anys. Qui no ha agafat mai un taxi a Barcelona? L’experiència dels quatre o cinc taxis és la mateixa. Pel que fa a l’estat del vehicle, la nota era clara: havia de millorar, i pel que fa a la nota del professional, també: encara més. Alguna persona pot pensar: devia ser mala sort. Potser sí que només toca el rebre a alguns i a altres, no…

Abans de posar un peu al vehicle, un aparell anomenat ‘taxímetre’ ja et deia el que costava ocupar-lo i asseure’t. Molts devíem pensar “abans de donar-te el bon dia ja et diuen a comptar a partir d’aquesta quantitat, afegir-hi el recorregut a partir d’ara”.  Algun seient de pell sintètica d’on costava aixecar-se i tot de tan brut i enganxifós com estava. Dels casos provats, cap taxista parlava la llengua del país; a més, havies de canviar d’idioma ja que, si no t’entén, a veure si et porta a l’altra punta d’on vas. La ràdio (ui, la ràdio!), a tota pastilla. La Cope, la cadena totpoderosa dels capellans, creant el contrari de simpatia, empatia o fraternitat, a tort i a dret. És el  que predominava aquells anys: la ràdio intransigent i explosiva era una peça més de l’entramat de mitjans de comunicació indecents, manipuladors, immorals, mentiders. Els destralers de la caverna feien furor: Jiménez Losantos, César Vidal, Luis Herrero… i acompanyaven el taxista. Mentrestant, l’ocupant havia de suportar estoicament tota la bilis i els improperis. Això d’aquests mitjans amb un discurs pamfletari no ha canviat; possiblement fins i tot s’hagi ampliat, amb més agressivitat i tot.

Quan informaves el taxista del trajecte, tot i no conèixer Barcelona, algun cop t’adonaves que t’hi portaven pel camí més recargolat i llarg. Si deies alguna cosa, era que hi havia obres al carrer principal. No fallava mai. No sabies la durada ni  el preu aproximat del trajecte. Tampoc quin conductor et trobaries: si tindria bona conversa, si seria amable, si tindria oberta la seva ràdio i el seu programa…Tot era una incògnita i, per pura necessitat, havies d’agafar aquest tipus de  transport (calia arribar a l’hora al metge o a altres gestions burocràtiques a la ciutat).

La narració anterior, ja ho he dit, té uns anys. Aquesta que explicaré ara és de fa uns mesos, a l’aeroport del Prat. Al deixar el vehicle a l’aeroport, venen a buscar-lo operaris d’una empresa que fa aquest servei: aparquen i guarden el cotxe i te’l retonen el dia que arribes del viatge. Tornem i un conductor ens torna el cotxe que havíem dipositat feia uns dies a la seva empresa. Ens lliuren el vehicle el dia assenyalat, previ avís que havíem arribat.

Aquell dia de vacances hi havia vaga de taxistes. Mobilitzacions reivindicant un espai on creuen que només poden actuar ells, o els altres, però amb limitacions. Sí, deuen pagar llicències astronòmiques, però no es pot defensar amb la força el monopoli i el ludisme. Això en l’actualitat sembla que no lligui amb la realitat, i una cosa i l’altra són incompatibles.

Al vehicle que anava davant nostre, i més concretament al xofer, el van envoltar unes vuit o deu persones taxistes, i van començar a donar-li cops de puny amb total impunitat i amb molta agressivitat. El pobre operari que va tornar-nos el cotxe, esporuguit, va dir-nos: “poseu les maletes ràpidament al cotxe i marxeu!”. Segurament devia pensar que, després del primer, li pot tocar al segon.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *