Mirades

Voldria començar agraint l’oportunitat que Mirades i la seua gent em tornen a donar de posar el meu granet de sorra en aquest projecte expressant la meua humil opinió. I més en els temps que corren, temps del tot s’hi val. Perquè sembla que, efectivament, per la seua banda tot s’hi val. No cal que tingui ni el més mínim rigor argumental, històric, científic, democràtic, tècnic o polític. No cal ni tan sols que compleixi les més bàsiques regles de la lògica i la racionalitat humanes. No cal. Per a ells tot s’hi val. Es poden passar pel forro, i de fet se la passen, l’opinió de tots els historiadors, científics, lingüistes i els més reconeguts savis pensadors. Poden contradir l’evidència. Poden dir-nos que la Terra és plana. I tant si poden.. Poden dir-nos sense immutar-se la barbaritat més gran que ens poguem imaginar. I el pitjor de tot, poden fer-la: poden dir i executar. Poden decretar, obligar, imposar. I no escoltar res ni ningú. És més, poden castigar, reprimir, i els fets ens demostren que desgraciadament també eliminar, matar.

I poden fer-ho amb totes les de la llei, la seva llei: la del poder, la del colonitzador. Poden prohibir-nos País Valencià, mutilar-nos la Llengua a la Franja, arraconar-nos a les Illes, expulsar a qui els molesta, poden encobrir i emparar assassinats feixistes, agredir-nos com els planyi; poden i volen. Volen i poden. Poden dir-nos nazis mentre homenatgen i enalteixen franquistes i nazis als nostres morros. Sense immutar-se, mirant-nos als ulls, als ulls porucs del poble sotmès vençut per les armes que segueix agenollat hereu de la derrota.

Com me’n recordo de Joan Fuster: “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. I tant si serà feta contra nosaltres, i tant Joan, allà on estigues. Ho estem veient cada dia, atònits i indignats però còmplices al cap i a la fi. Ens l’estan fent contra nosaltres, el nostre país, la nostra cultura, la nostra essència i la nostra dignitat. Ens estan fotent. Ens volen aniquilar com a poble i així ho estan fent. Cada dia que passa apreten una mica més, perquè veuen que poden fer-ho sense que els hi parem els peus. Ens volen reduir a insignificància, a mer testimoni d’allò que algun dia fou. A cendra, a runa, a por, a plor. A plor pel que vam perdre, a plor pels que ens van prendre. A llàgrima ofegada.

I no passa res. No passa res. No fem res. Poden fer tot això i més. Mentre nosaltres ho permetem. I nosaltres, a dia d’avui, així ho seguim fent. Som còmplices perfectes de seu dret de conquesta. Ens tracten com a imbècils. I en això no s’equivoquen. Però jo encara em nego a creure que seguirem sent-ho: no podem acatar i baixar el cap una vegada i una altra mentre ens maten com a poble, com a cultura, com a persones. Han tensat massa la corda, i la tenim al coll. Si no som capaços de fer-ho per nosaltres i pel nostre futur, fem-ho almenys pels que s’hi van deixar la vida. Fem-ho per Guillem Agulló, per Sanchis Guarner, i per tants i tants altres que com ells han patit d’humiliació més profunda i devastadora. Cal desobediència. Cal creure en nosaltres mateixos. Perquè… si no creiem amb nosaltres… què ens queda? Cal no acatar, cal desobeir, renéixer. Cal que escriguem nosaltres la història. Cal que oblidem qualsevol intent d’entesa amb qui ens vol morts i enterrats. Des de Terres de l’Ebre, cor dels Països Catalans. Des de cada racó, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Som. Som foc viu. Perquè encara creiem en nosaltres mateixos. Perquè si volem, podem. Perquè sé que ens queda una última engruna de dignitat. Perquè els hi direm ben clar que no tot s’hi val.

Marc Ciurana Adell