MOLTES COSES DE LES QUÈ VA DIR EN MAS A VILAWEB I A LA SEVA AUDIÈNCIA.

AQUESTS DARRERS DIES VILAWEB HA PUBLICAT UNA ENTREVISTA, EXTRAORDINÀRIA,COM TOTES LES QUE FA LA SEVA EDITORA, AHONT LA PERSONA MAS DESGRANA MOLTA INFORMACIÓ, SOBRE ELL MATEIX I SOBRE LA POLITICA DEL PAIS, EN ESPECIAL DELS DARRERS TEMPS, ÉS CLAR, UN TEMPS AHONT MAS HI HA REMENAT ALGUNES  CIRERES.

HEM EXTRET ELS TEXTES QUE ENS A SEMBLEN MÉS SIGNIFICATIUS SENSE TREURE’LS  DE CONTEXT PER REFLEXIONAR SOBRE LES COSES QUE DIU, ALGUNES  JA LES PODRIA HAVER DIT FA 5 ANYS, O DOS  O 10 MESOS ABANS.

ENTRE POC MÉS, MAS HA DIT  A VILAWEB: 

(pregunta). El cop que més mal us han fet?
—[S’ho pensa una estona] No ho sé del tot, probablement la sentència del Constitucional contra l’estatut de Catalunya.
Perquè era totalment innecessari. Teníem un estatut pactat i referendat pel poble català. 
(molta gent hi veu en aquests fet i la seva absurditat, el començament de tot plegat, un fet que va fer el Partit Popular.)

La proclamació de la República Catalana no es va fer efectiva. No es pot proclamar una cosa que no es fa efectiva. Ell no era partidari de proclamar-la si no es podía fer efectiva. Feia setmanes que tenia la sensació de que no es podía fer efectiva. També hi havia altres politics que tenien aquesta sensació. Els mesos anteriors es va posar tot l’esforç en el 1r d’octubre, però no tant en què passava després del 1r d’octubre.

Hem de diferenciar entre l’administració pública i els actors polítics. Són dues coses diferents. Si es posa la càrrega en els funcionaris i en l’administració, això té el recorregut que té.

El 3 d’ octubre va ser un èxit molt gran. El 10 i el 27 la força era la mateixa i ningú  dèu  dubtar que el Govern espanyol  hagués actuat de la mateixa manera, irresponsablent. Ell es pensava que actuarien amb més intel·ligència política i que no ho farien tan salvatgement.

La pregunta clau, per en Mas, és quina força real tenia l’independentisme per a convertir aquell resultat en una realitat tangible.

La independència, no violenta, no és un tema que hagi de dependre dels Mossos, depent del reconeixement exterior i fent-ho com es va fer, no hi va haver reconeixement exterior. S’ haurà de fer d’ una alta manera, doncs.

Diu que en Puigdemont, aquella dies, no estava instal·lat ni en la radicalitat ni en la confrontació, volia convocar eleccions fins el mateix dia 26, va insistir en el diàleg i amb pactar amb Madrid les condicions d’ un referendum……..etc. Després devia pensar que estaba tan sol que va canviar la decisió. 

Del 2012 fins ara, hem acumulat molta força, però no en tenim prou perquè les nostres raons siguin plenament efectives. Tenim la raó, tenim molta força, però no prou. Per tant, el meu suggeriment és: centrem-nos més en la nostra força que no en la raó.

Tot i que  el primer d’octubre es va demostrar molta força, molta, però es va confiar que aquesta força la tindria l’administració pública. Els qui teníem experiència,sabiem que l’administració pública no podria mantenir aquell torcebraç. Encara que es digués Generalitat de Catalunya, ho sabíem de feia tres anys, des de la consulta del 9-N del 2014. Els últims quatre dies va haver de deixar la consulta en mans dels voluntaris. El primer d’octubre, igual. En el moment que poses el focus en l’administració hi ha l’error de percepció.La Generalitat no és solament el president, el govern i un parlament. També són dos-cents mil funcionaris.

La força s’ha de posar en els partits, en els lideratges polítics i en la societat civil. Aquesta és una lliçó que hem d’aprendre.

Era clarament partidari de donar suport a Pedro Sánchez en la moció de censura, s’havia de fer fora el PP i en Rajoy i també s’havia de minvar la influència de Ciutadans. Totes dues coses eren importants. En el moment de la moció de censura, el PDECat va fer allò que havia de fer. A partir d’aquí, ja heu vist que no s’hi ha donat cap suport explícit.

Creu que el grup del Pdcat a Madrid pot subratllar dues coses bàsiques: la disposició al diàleg, que ha de ser real i no de cada a la galeria, i l’exigència del projecte sobiranista. Per a dialogar, no s’ha de renunciar als  propis objectius. El diàleg finalment s’acabarà imposant un dia o un altre i, per tant, la negociació i el pacte.

Diu que en Zapatero no va traïr el pacte que va fer amb ell, que se’n va desentendre. I això li dol a n’ en Mas.

Quan aproven un estatut al congrés dels diputats i al senat, i després l’aproven en un referèndum, allò no s’ha de pactar. Allò va a missa. L’altre tema és que en una cosa acordada s’alteri l’acord de manera unilateral. Aquest és el problema i aquí és on es trenca la confiança. Amb l’estatut, es va crear esperança però, com que van trencar l’acord, vam perdre la confiança. Això ha de servir d’experiència per a no confiar amb qui d’entrada no es pot confiar.

Hem de separar el dia a dia del país i del govern del projecte estratègic de fons.

El projecte de fons és que algun dia es pugui fer un referèndum vinculant amb totes les garanties. Aquest és projecte de la majoria.

Ara, després d’ aquesta experiència, som en terreny conegut. El 2012,no, era un terreny desconegut. No hi havia cartografia. Ara hi ha cartografia i hem de saber llegir els mapes d’aquests darrers sis anys, que diuen allò que diuen que el millor camí és un referèndum pactat i avui a Espanya això no és possible. Si més no, en aquest moment. La reacció de l’estat espanyol és el 155, l’exili, la presó i la repressió. Això que pensàvem que no podia passar a l’Espanya moderna i europea, passa. També ens dóna cartografia.

La situació d’ara amb Pedro Sánchez genera que potser es pot millorar el dia a dia de les coses ordinàries, amb acords concrets, i   que per a arribar algun dia a un acord s’ha de relaxar el clima de confrontació perquè un dia hi pugui haver diàleg real. Ara no és possible una solució a curt termini, però si un dia és possible, abans s’haurà d’haver fet una feina de descompressió, això també es pot fer ara.

Davant dels que pensen que hi ha d’haver més confrontació, Mas és pregunta:
—Quanta confrontació més hi ha d’haver?… Qui pensi que hi ha d’haver més confrontació ha de definir què vol dir això.                        Ha d’anar més gent a la presó?                                                          Quanta més?                                                                                                       Qui?                                                                                                                   Hi ha d’haver més gent a l’exili?                                                             Quanta més?                                                                                                     Qui?                                                                                                                                                                            La confrontació per la confrontació no és cap desideràtum.

Veu el president Puigdemont dient a Waterloo que s’ha de recuperar diàleg, en Jordi Sànchez que té com a objectiu un referèndum vinculant, veu el president Torra que se’n va a la Moncloa amb una voluntat de diàleg bilateral.

No hem perdut ni tampoc hem guanyat al l00%. El xoc de forces ja s’ha produït. Ningú no va guanyar Pot semblar que les institucions de l’estat espanyol van guanyar la partida, però no és veritat, perquè no van aconseguir l’objectiu més important, que era liquidar la majoria sobiranista al Parlament de Catalunya. El sobiranisme català no va aconseguir fer efectiva la República catalana, també és evident. No va guanyar ningú.

La recepta d’ en Mas de cara al futur immediat: Ferms en el projecte i en els objectius i suaus en la forma. No es pot confondre la paraula ‘confrontació’ amb la fermesa de l’objectiu. Agradi o no, això acabarà en una taula de diàleg.

A curt termini no el veu el trajecte cap a la república efectiva, perquè ja s’han mesurat les forces. No va guanyar ningú i no va perdre ningú. Quan, en una confrontació, qui té més força no aconsegueix de doblegar qui en té menys, vol dir que el dèbil és més fort que no sembla. El sobiranisme català va aparèixer a l’octubre com el més dèbil, però el 21 de desembre va demostrar ser més fort. Quan no perds un torcebraç que és molt complicat, no et pots pensar que ja el tens guanyat. El missatge ha de ser: s’han de calibrar bé els passos que es facin. Hi ha més debat sobre ‘ni un pas enrere’ que sobre quins passos endavant s’han de fer. Això és totalment erroni. El debat s’ha de posar més en els passos endavant a fer que no pas en la controvèrsia de ‘ni un pas enrere’, perquè és el germen de la desconfiança. Mirar de fer passos endavant és senyal d’intel·ligència.

(Diu: Que t’han de linxar perquè algú es cregui que això va de debò? No fem l’ase. Està demostrat que hi ha ganes d’anar endavant a un preu molt alt. Per tant, respectem les persones i les famílies que paguem aquest preu. Deixem els passos enrere, que no se’n fan, i parlem de com definir una estratègia per anar endavant).

Per mi, hi ha tres coses que defineixen l’estratègia de govern per a convèncer tants catalans com sigui possible. 
—S’ha de governar bé. Això és important, perquè el poble de Catalunya, independentista o no, ha d’entendre que governant-nos nosaltres mateixos ens diferenciem millor de la resta. Segon concepte, com sumem gent al projecte sobiranista. Si ara som al voltant del 50%, hi ha d’haver una estratègia clara per a sumar gent al projecte. Això ho han de fer els partits polítics, les associacions, el món civil i ho han de fer els símbols polítics: Puigdemont, Sànchez, Junqueras… Hi ha una tercera cosa, que es va demostrar que no era ben travada, que és com reforcem les aliances europees i internacionals en aquest projecte catalanista i sobiranista. Això ho han de fer tots.

El bon govern s’ha de fer sempre, però ara sobretot. No ens enganyem, el projecte independentista ha polaritzat més la societat. Abans hi havia una part de la població catalana que a les eleccions del Parlament de Catalunya no votava i ara hi vota. Una part d’aquesta població que està activa i hi vota en contra, ha d’anar notant en el dia a dia que el govern de Catalunya s’ha de diferenciar del d’Espanya. Si no, un dia acabaran identificant que el bon govern és el de Madrid i no el d’aquí.

S’han de coordinar les aliances internacionals des d´el Consell de la República, perquè hi ha molts actors que hi poden jugar.

En l’ aspecto internacional hem de diferenciar dos moments:                Fins al 1r d’octubre teníem molta gent comprensiva i favorable al nostre dret d’autodeterminació. Els dies després del 1r d’octubre, encara més, perquè van veure els vots dels catalans pacífics contra els cops dels espanyols intransigents. Perdem les aliances el 27 d’octubre, quan es fa el pas de proclamació de la república sense fer-la operativa perquè no es pot. En aquell moment és quan la gent de fora diu: ‘així no.’
—Potser sí, que des d’ el 1r d’ octubre fins al 27 els sports internacional haurien d’ haver estat més forts,  però no ens enganyem, les relacions entre estats no són de color de rosa, tenen color d’interès. Interessos d’estat. Això passa a tot arreu. El gran valor d’aquelles setmanes era que molts no es pronunciaven en contra nostra. Ens ho deien en privat: doneu valor al fet que no estem en contra vostra perquè en el fons vol dir que estem expectants. Ara, és cert que després del 27 d’octubre, molts d’aquests que estaven expectants van acabar dient no. Els darrers mesos han ajudat a refer posicions, però insisteixo que falta un pla estratègic ben definit i amb recursos humans que permetin reteixir a tot arreu i millorar la comprensió del projecte sobiranista a tot el món.

 

 

 FOTOGRAFIES: ALBERT SALAMÉ.
L’ ENLLAÇ AMB L’ ENTREVISTA DE L’ ASSUMPCIÓ MARESMA:
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *