La monogàmia no és natural, però és possible, segons els investigadors universitaris americans Judith Lipton i David Barash, psiquiatra l’una i zoòleg i professor de Psicologia a Seattle l’altre (1). Recordem que Kinsey, autor d’un dels millors estudis sociosexològics dels segle passat, era zoòleg.
El nostre professor Adolf Tobenya, al seu valuós llibre ”El Cervell Eròtic” (2), que fa anys que va reeditant i millorant, i a les classes que ens fa al Master de Sexologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, ens diu que els humans som una monogàmia imperfecta i s’ajusta a que el nostre comportament, en aquest camp, és semblant, segons els estudis que ell ha estudiat, al comportament de les orenetes, és a dir, que viuen amb parella i quan el mascle surt a buscar llenya o sorra o el que siga per fer el niu, si troba una femelleta que li fa peça, doncs… s’ho fa amb ella, però és que mentrestant ell és fora, potser, afegeix Tobenya, ella, l’oreneta femella, veu passar un masclet que si li fa gràcia, doncs… s’ho fa amb ell.
L’Eudald Carbonell al seu llibre ”Encara no som humans” (3), refereix aquesta hipòtesi similar a la d’en Tobenya i diu que, segons dedueix ell, del jaciment d’Atapuerca que el humans, ja en aquella època, eren una espècie monògama amb relacions extres d’amagototis.
La psicòloga i sexòloga asturiana Anina Fernàndez (4), també va per aquest camí, però l’exemple que ens posa és extret de la perruqueria de la seva mare. L’Anina posa l’exemple d’una senyora clienta que, en fer referència al desig sexual que li podia despertar o no un cantant de moda de l’època, deia que no el canviaria pas pel seu marit, però que, per un cap de setmana, per què no l’hauria d’aprofitar?
Lipton i Barash expliquen això de natural i això de possible: vindria a ser quelcom així com que caminar és natural, ho pot fer tothom en un estat de salut normal, en canvi, patinar no ho fa tothom i es poc pràctic, és dificultós, has de desafiar les lleis de la gravetat d’una manera extraordinària, però patinar és possible i volar també. Ara bé, adverteixen, tothom que vulgui ser monògam ha de saber que haurà de lluitar contra el propi cos, contra el funcionament espontani i natural de la pròpia fisiologia, neurofisiologia o psicobiologia del propi organisme d’humà i de mamífer, i, no obstant, és possible.
És evident que és possible. De totes maneres, no se sap mai fins a la fi dels nostres dies. És un resultat al dia, és a dir, podem dir “fins avui he estat monògam” i fins i tot dir “i no m’ ha costat pas gens ni mica”, “amb la parella que tinc estic encantat o encantada”, tot i que la manca de monogamia, com veureu, no té res a veure amb com sigui o què faci la parella. Hi ha gent que no té dificultats per això, s’han adaptat i hi viuen, uns hi viuen bé i uns altres hi viuen en el sentit de que no es veuen capaços d’entendre el món de cap altra manera. La necessitat o no de la poligàmia pot anar a trams a la vida, en èpoques d’enamorament fusional, si tots dos estan a la mateixa ona, hom ho preveu inadequat o poc probable, també en èpoques de cria dels mainatges, tot i que avui dia es comença a veure de tot.
(continuarà)
(1) El mito de la monogamia, David Barash & Judit Lipton. Ed.Siglo XXI,EE,SA. 2003, 391pag.
(2) El cervell eròtic, Adolf Tobeña. Ed. L’esfera dels llibres, 2006, 365 pàg. www.esferallibres.com
(3) Encara no som humans, Eudald Carbonell i Robert Sala. Ed.Empúries, 2002, 181 pàg. www.empuries.com
(4) La trampa de la fidelidad, Anina Fernández, Boletín de Información Sexológica de l’Asociación Estatal de Profesionales de la Sexologia, Valladolid, núm. 69, octubre 2011. pàg. 7 (pdf) www.aeps.es
Autor: Miquel Maresma, metge. Diplomat en Sexologia per la Facultat de Medicina de Marsella.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!