Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

19 de juliol de 2023
0 comentaris

Anselme Bellegarrigue i el primer manifest anarquista

Aquest mes ha aparegut la primera versió en català del Manifest de l’Anarquia, escrit per Anselme Bellegarrigue, un dels primers teòrics de l’anarquisme i publicat per primera vegada, en la seva versió original francesa, el 1850. La Federació Anarquista de Catalunya, que són els qui han traduït i publicat aquest document històric, em van demanar la meva participació per fer l’estudi introductori, que comparteixo en obert a continuació.

Hi ha personatges que, si bé són elementals per poder comprendre la història de les idees, d’aquells que obren camí en l’evolució intel·lectual, són increïblement esmunyedissos. Potser estem acostumats a certa obsessió, per part de pensadors destacats, de buscar el reconeixement i la transcendència, de reivindicar el seu llegat a les generacions posteriors. I tanmateix, aquest efecte és més fruit de la tenacitat dels seguidors que de l’esforç de l’interessat. Anselme Bellegarrigue és un d’aquests casos en què el personatge, malgrat una rellevància majúscula de les seves aportacions al món filosòfic, al pensament polític i a la història de l’anarquisme, malgrat que bona part de les seves idees i principis es mantinguin vius entre un gruix important de la crítica a la política institucional, sembla, per contra, esforçar-se per esborrar el seu rastre, per desaparèixer, per restar invisible en un món, el de la lluita pel reconeixement històric, molt disputat.

Se’n saben poques coses del personatge. Entre els historiadors clàssics de l’anarquisme, la principal font continua essent la descripció que en fa l’austríac Max Nettlau (1865 – 1944), i el canadenc George Woodcock (1912 – 1995), que li dediquen escasses línies en base a elements fragmentaris de la seva biografia o apunts de persones que el van tractar i conèixer.[1]  A partir de recerques posteriors es coneix que Anselme Bellegarrigue va nèixer el 23 de març de 1813 a Monfort, vila occitana del Departament de Gers, relativament a prop de Tolosa de Llenguadoc, i que va morir el 31 de gener de 1869 a San Salvador, capital del país centreamericà de El Salvador.[2] Se sap que, més enllà de cursar estudis de secundària a l’Institut d’Aush -obté el batxillerat el 1834[3] –, va començar a fer de periodista. També, que, cap a la dècada de 1840 marxa a les Antilles i entre 1846 i 1848 va viatjar per Estats Units, passant per Nova Orleans (on es diu que va conèixer i tractar el president James Knox Polk (1795-1849) a un dels vapors que recorrien el Mississipi), Nova York i Boston. Woodcock i Nettlau, malgrat no disposar de cap prova documental, consideren més que probable que allà conegués Henry David Thoreau (1817-1862), un dels primers teòrics de l’anarquisme individualista nord-americà i contactés amb les idees de Josiah Warren (1798 – 1874), perquè, com veurem, hi ha elements ideològics compartits amb aquests teòrics. De fet, en el primer cas, cal recordar que precisament el 1846 Thoreau exposarà la seva tesi sobre la desobediència civil que trobarem en el text que presentem avui, publicat originàriament el 1850.[4]

Bellegarrigue torna a França el 21 de febrer de 1848, just el dia abans que esclati la revolució que posarà fi a la monarquia de Lluís Felip d’Orleans. El periodista participarà activament en el convuls període que s’obrirà aleshores, que passarà per la proclamació de la Segona República francesa pocs dies després, amb un conjunt de mesures de contingut molt social, que viurà una involució reaccionària a partir del mes de juny, que proclamarà president a Lluís Napoleó Bonaparte el desembre, i que acabarà amb un cop d’estat, dos anys després, que proclamarà el Segon Imperi amb Napoleó III com a emperador.[5]  L’anarquista francès viurà amb intensitat i un paper actiu tot aquest conjunt de maniobres polítiques en una dinàmica d’acceleració de la història, que propiciarà la formulació i publicació d’aquest document que presentem aquí. Inicialment, ho farà des de la Societat Republicana Central, també coneguda com a club Blanqui, partidari d’una revolució anivelladora i que criticarà la facilitat amb què es constitueix un govern provisional amb una clara intenció d’aturar la revolució i desmobilitzar l’impuls revolucionari. Tanmateix, l’anarquista de Tolosa aviat se’n distanciarà perquè es mostrarà contrari a la intervenció estatal en l’economia i en la deriva centralista en què degenerarà l’experiència republicana, així com el paper del govern en l’intent de control i l’aspiració dels blanquistes a fer-se amb el poder. Evidentment, l’experiència nord-americana l’havia alertat sobre les temptacions d’abús de poder dels governs centrals. La direcció que pren la revolució, i el desconcert creixent de les forces socialistes a l’hora de gestionar el seu discurs i la seva acció propiciarà un aïllament polític i personal creixent. I tot això malgrat que els fets i l’evolució del període revolucionari acabarà confirmant les seves sospites i atorgant-li la raó.

En qualsevol cas, serà durant aquest intens període revolucionari de 1848-1852, en aquest breu lapse de temps de quatre anys i escaig, en què Bellegarrigue desenvolupi la seva tasca periodística, i acabi publicant els textos que el definiran com a ideòleg. El 1848 escriu en pamflet Au fait! au fait!, Interprétation de l’idée démocratique, i edita alguns altres escrits amb el seu amic Ulisse Pic: Le Dieu des riches et le Dieu des pauvres i Jean Mouton et le percepteur.  A partir de març de 1849 edita el diari La Civilisation, que tira més de dos mil exemplar per número. El 1851 enceta la publicació, per capítols, de la novel·la Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi, que apareixerà fins el 1854. També redacta un assaig sobre les dones als Estats Units. Tot plegat, com destaca el seu biògraf, Michel Perraudeau, seran unes cent-cinquanta planes, alguns articles, una novel·la… i un escàs ressò entre el seu públic coetani.[6]

Ara bé, el text que probablement tindrà més transcendència serà el que publica, en forma de diari, L’anarchie, Journal d’Ordre, del qual publicarà únicament dos números que apareixeran el 1850. Un tercer número, sobre l’origen de la riquesa, no sortirà publicat. Sembla que la manca de lectors serà el que en precipitarà la desaparició. És el que traduïm aquí, per primera vegada al català, i que és considerat per Sharif Gemie, com a primer manifest anarquista de la història. D’aquest diari-manifest, probablement el text essencial d’aquest anarquista occità, ens n’ocuparem més endavant. Anem a seguir amb la seva trajectòria posterior, que com l’anterior, també compta amb pocs rastres documentals i notícies concretes..

El filòsof Michel Onfray, que li va dedicar un interessant article a Le Point,[7] considera que, una vegada consumat el cop d’estat que restaura l’Imperi francès sota la forma de la dictadura de Napoleó III, abandona el periodisme i l’activisme polític i enceta una trajectòria acadèmica. El 1853, segons Perradeau, fa de professor de dret a la Sorbona. S’acabarà casant amb una de les seves alumnes, amb qui tindrà un fill el 1862 –i que sembla que intercanviarà correspondència amb l’historiador Max Nettlau per tal de dibuixar les primeres notes biogràfiques–. Poc després, cap a 1859, marxaran de França per instal·lar-se a El Salvador, convidats pel seu govern i amb el projecte de crear una facultat de Dret a la seva Universitat Nacional, país on residiria i adquiriria la nacionalitat. Allà es dedicaria a l’ensenyament, tot i que sembla que hi va tornar ocasionalment a França, on serà nomenat pel govern salvadoreny, el 1862, com a ambaixador plenipotenciari. Morirà el gener de 1869, a l’edat de cinquanta-cinc anys.

 

L’anarquisme de Bellegarrigue

En el pensament anarquista, Bellegarrigue ocupa un dels llocs destacats entre el selecte grup dels primers teòrics, de manera paral·lela als ja esmentats pensadors nord-americans Henry David Thoreau i Josiah Warren. També participa, tant des d’un punt de vista cronològic com en coincidències ideològiques, amb Johann Kaspar Schmidtt (1806-1856) més conegut pel seu pseudònim Max Stirner. Per descomptat, també és coetani, i ben segur hi coincideix al París revolucionari de 1848, amb Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), on hi haurà coincidència d’idees malgrat que sembla, existia certa tensió personal mútua, i un no reconeixement de les influències bidireccionals entre ambdós pensadors. Com veurem, la principal diferència recau en el conflicte entre individualisme de Bellegarrigue respecte a una visió més socialista i intervencionista governamental de Proudhon (que arribarà a ser diputat de l’Assemblea Nacional i serà candidat a les eleccions presidencials de 1848). Tanmateix, estem en una època en què la coneguda com a “Primavera dels pobles” fa catalitzar bona part de les tensions fruit del conflicte entre la continuïtat de l’antic règim i la ruptura que implica la revolució industrial i la modernitat política, un interval  temporal amb forma de frontissa històrica i dos móns amb avantatges i inconvenients, amb arestes i contradiccions no sempre tingudes en compte pels historiadors del segle XIX. Com a interval històric capaç de fer aflorar els conflictes larvats durant aquest període, visions dels coetanis no eren tan clares com després van ser llegides pels mateixos actors.

En qualsevol cas, i com veurem a l’hora d’abordar el contingut del text, l’anarquisme de Bellegarrigue és, essencialment individualista. D’aquí la influència rebuda durant el seu viatge a Estats Units, una nació fonamentada constitucionalment en la llibertat individual, la no intervenció del govern federal, el principi federatiu i federalista (la sobirania de l’estat federal enfront a la ingerència del govern central i el principi de subsidiarietat davant l’autoritarisme centralista). Una nació de pioners que –mitjançant la “conquesta de l’Oest i el desplaçament de les poblacions indígenes– es tendeix a l’autogestió personal i col·lectiva. A més –i aquí cal tenir en compte la concepció de la desobediència civil formulada per Thoreau el 1846– Bellegarrigue considera legítima la resistència passiva, i en tot cas, no violenta, contra l’autoritat de l’Estat i els governs. En qualsevol cas, l’occità defensa una democràcia directa sense estat central ni autoritat superior, amb sobirania individual màxima i participació voluntària en l’administració local. Precisament l’única institució amb legitimitat per regular la convivència social serien, al seu parer, els municipis. I aquest punt recorda el concepte de “la unió d’egoistes” -una organització informal, agregació voluntària d’individus per ajudar-se mútuament a aconseguir objectius concrets i que es pot fer i desfer de manera lliure– formulada per Max Stirner al seu llibre L’únic i la seva propietat  (1844).

Aquesta actitud en matèria política també encaixarà amb la pròpia idea del laissez faire, laissez passer d’un dels teòrics del liberalisme econòmic Adam Smith (1723-1790), que també implica que l’interès general és la suma dels interessos individuals i que, en base a la seva concepció de sobirania individual i no intervenció de l’estat, propicia que Bellegarrigue resulti un pensador còmode entre els sectors més neoliberals i entre aquest corrent actual d’anarquisme liberal nord-americà. Les idees d’aquest pensador occità també influenciaran en altres anarquistes individualistes posteriors com serà el cas del estatunidenc Benjamin R. Tucker (1854 – 1939) i el francès Han Ryner (1861-1938).

En tota l’obra de Bellegarrigue s’expressa un accentuat escepticisme sobre la democràcia com a sistema polític. La representativitat que comporten les eleccions –i de manera coetània, la creació de partits polítics per articular interessos de grups de pressió– representen una cessió de sobirania individual, que en termes expressats per aquest pensador, constitueixen un acte de servitud voluntària inacceptable. En primer lloc, és impossible l’existència d’un interès comú, perquè qualsevol acció d’un govern comporta necessàriament un grup de beneficiaris i un altre de perjudicats. I aquesta lògica comporta una dinàmica que, com reitera en aquesta obra que presentem, de guerra civil. Les eleccions, al cap i a la fi, no deixen de ser una mena de guerra perpètua simbòlica entre sectors que es disputen uns privilegis que alhora es fonamenten en la negació i privació dels drets d’altres individus. Per tant, Bellegarrigue no espera res d’uns institucions democràtiques organitzades en partits que, internament, també reprodueixen la lògica de la jerarquia i el caciquisme interna pròpia de qualsevol grup, empresa o facció, i també esdevenen alhora una mena d’oficina de col·locació que fa que controlar els ressorts institucionals del poder representi una mena de feudalisme d’antic règim en què els càrrecs ocupats no resultin altra cosa que els antics privilegis teòricament abolits per les revolucions burgeses.

Si bé les eleccions i la democràcia impedeixen –en teoria– els conflictes violents que caracteritzen la lluita pel poder, Bellegarrigue també creu un error lamentable la fe de molts dels seus coetanis (comunistes, anarquistes o d’altres espais polítics) en la revolució violenta. Perquè tota revolució (o contrarevolució) fonamentada en la presa del poder acaba generant drets asimètrics, greuges, ressentiments, i per tant, de nou, aquesta lògica de guerra civil –aquesta vegada sense la sublimació de les urnes–. En qualsevol cas, la lluita pel poder, es faci amb els mitjans que sigui, sempre resultarà immoral i contraproduent, causa de desequilibris i odis diversos disposats a desestabilitzar la convivència i qualsevol viabilitat com a societat. Només una comunitat lliure en base a una societat autoorganitzada –i això només és possible a escala municipal– amb un elevat nivell cultural i d’estàndards morals pot acabar esdevenint una comunitat política virtuosa. Davant la voluntat autoritària del govern, cal la resposta de la desobediència, el no reconeixement d’una autoritat central. “Allà on ningú no obeeix, ningú no pot manar”, és una de les seves frases estrella.

Això implica també l’aposta per l’acció directa –que seria tot el contrari a la delegació de sobirania que implica la construcció democràtica que, tal com l’entenia Stirner, no responia a altre objectiu que perfeccionar i justificar el principi del domini de l’individu per part de l’Estat–, la protesta contra tota idea de supremacia d’un individu, una institució, un principi o una ideologia, de la mateixa manera que clama contra tot sacrifici i abnegació individual davant de qualsevol fe, idea o promesa elaborada des de la política, el poder o l’autoritat. Com a bon anarquista (i cal anar a l’etimologia de la paraula), veu necessari anar en contra de qualsevol materialització d’un poder que acabi coartant la llibertat individual o col·lectiva, en el benentès que la llibertat individual ha de tenir els límits de la sobirania aliena.

 

El manifest anarquista

Com hem apuntat anteriorment, el que Michel Perraudeau considera com a primer manifest anarquista, el llibre que veu avui la seva primera traducció al català és originàriament els textos escrits per Anselme Bellegarrigue, L’anarchie, journal d’ordre. Es tracta d’una publicació de la qual se’n van publicar únicament dos números, el primer el mes d’abril i el segon el mes de maig de 1850. Un tercer, que havia de centrar-se sobre l’origen de la riquesa, no es va arribar a publicar per manca de fons i de lectors. El primer número es reivindica com a veritable manifest anarquista; el segon; un assaig sobre la Revolució. La traducció de la qual disposem aquí es tractaria del primer, directament el manifest, corresponent al primer número, íntegrament escrit, dirigit, sembla que també maquetat i finançat per Bellegarrigue, en una publicació de 32 planes.

La primera cosa que sorprèn és que es tracta del primer diari de la història de les idees polítiques que es reivindica clarament com a anarquista. Coetàniament, el terme tenia unes connotacions clarament negatives,  formulades pels adversaris conservadors, molt vinculades al període de desordre i caos que va succeir en algunes fases de la Revolució Francesa de 1789 i que va servir posteriorment per desacreditar bona part dels moviments populars contraris a l’autoritat central. Bellegarrigue prova de capgirar el sentit, i com expressa en la seva primera frase, considera que “l’anarquia és l’ordre”, que té la seva continuació amb “el govern és la guerra civil”.

Anteriorment, al seu llibre Què és la propietat, Pierre-Joseph Proudhon havia expressat, tot desafiant la concepció pejorativa del terme que “L’anarquia és el més elevat grau de llibertat i ordre al qual la humanitat pot aspirar”. Posteriorment, Élisée Réclus (1830-1905) expressava que “l’anarquia és la més alta expressió de l’ordre”. És a partir d’aquestes iniciatives ideològiques que un moviment complex i heterogeni, que inicialment es reivindicava com a “socialista” o “comunista” començava a autodefinir-se com a anarquista, en un sentit que pretenia captar l’atenció respecte a la inconsistència d’un poder que pretenia construir la democràcia damunt la renúncia a la sobirania individual i col·lectiva. Que la seva proposta “anarquista” es fonamentava en la construcció a un ordre alternatiu, horitzontal i sobirà, enfront l’autoritarisme dels governs i dels estats repressors, desigualitaris i injustos del segle XIX. És en aquest sentit que l’obra de Bellegarrigue té la seva transcendència, perquè precisament amb iniciatives com les d’aquests pensadors llibertaris, l’anarquisme passa a disposar de les seves pròpies formulacions i lògiques ideològiques, tant fonamentades en l’oposició al poder, com en la construcció d’un corpus teòric fonamentat en la trilogia republicana de “llibertat, igualtat i fraternitat”.

Cal tenir en compte, també, que aquest primer manifest anarquista és coetani del manifest comunista de Marx i Engels, redactat a quatre mans entre 1847 i 1848 i publicat a Anglaterra el 21 de febrer de 1848, just el mateix dia que Bellegarrigue tornava a França i el dia abans que caigués la monarquia de juliol. Precisament aquesta coincidència de manifestos també esdevé un element que explicarà el trencament de la Internacional Socialista de 1864 i la posterior separació entre els corrents del socialisme (científic, segons els partidaris de Marx i Engels; autoritari segons els de Bakunin) i l’anarquisme en les seves múltiples tendències. En qualsevol cas, tant Marx com Bellegarrigue analitzen en directe (i de manera divergent) els canvis profunds derivats de les diverses condicions socials i polítiques de la contemporaneïtat. Pel que fa al món comunista, tant des d’un punt de vista polític, com acadèmic, han gaudit d’una gran atenció. Per contra, l’obra de Bellegarrigue, aquest manifest anarquista que, per primera vegada té el lector català a les seves mans, mereix una profunda reflexió, també d’interès polític, social, cultural i històric.

El text que conté aquest llibre, si bé breu, d’una gran condensació i profunditat intel·lectual, fa una anàlisi que repercutirà en el discurs llibertari posterior, essencialment en aquells aspectes relacionats amb l’antipoliticisme que esdevé una constant de les idees anaquistes. El llibre està dividit per capítols breus dedicats a aspectes concrets sobre els quals l’autor estableix les seves reflexions. Així, ens explica perquè l’anarquia representa l’ordre, mentre que la política institucional representa una guerra civil (els interessos col·lectius que es confronten en les divisions partidistes a les quals al·ludíem). També comparteix les seves reflexions sobre el fet que el poder institucional de l’estat es fonamenta sobre la violació de la sobirania individual i col·lectiva, o sobre la ficció del concepte de l’interès general. L’autor reitera al llarg de tota l’obra que cada individu, per preservar la seva llibertat i interessos no ha de col·laborar amb unes institucions que es dediquen a organitzar políticament la tirania. La falsedat de les premisses sobre els quals es fonamenten els discursos justificatius dels governs ocupen bona part del text. Això implica també una crítica al “contracte social” –un contracte fonamentat en renúncies de sobirania–, així com el paper de la premsa i la propaganda de partit. En qualsevol cas, i com expressa Bellegarrigue, el poder és considerat com a principal enemic, i la política és considerada com a una pèrdua de temps. La crítica a la democràcia i al sufragi universal complementen un manifest que tracta de desemmascarar la política. La política de 1850… i la de 2022.

Pel que sembla, el manifest anarquista no va tenir una gran repercussió immediata. A diferència de Marx i Engels, aquest pensador occità no tenia al darrere un grup organitzat (en el cas dels alemanys, una Lliga dels Comunistes que els encarregués el text i que va tenir prou xarxes per distribuir-lo). Sembla, per contra, que va acabar influenciant indirectament a altres llibertaris més coneguts com Proudhon (que, curiosament, va participar a les eleccions presidencials de 1848 i que va acabar clamorosament derrotat davant Lluís Napoleó). La marxa de Bellegarrigue a Amèrica, i la seva desconnexió amb el món polític i periodístic europeu, ben segur, tampoc contribuí a donar a conèixer el text. No va ser fins 1896 que el públic espanyol no disposà d’una traducció al castellà, sembla que en versió de Ricardo Mella (1861 – 1925), i publicada a El Corsario, publicació llibertària de la Corunya. Posteriorment, el 1977, en plena efervescència de literatura política l’editorial Síntesis va publicar una nova traducció a càrrec d’Alicia Haydée. La Federació Anarquista de Catalunya ens ofereix una obra de les més transcendents de la literatura política contemporània, fet que cal celebrar. Com tots els texts clàssics, requereixen una lectura històrica i contextualitzada, i per descomptat, una relectura i una reinterpretació d’acord amb la pròpia lògica del present.

 

Girona, agost de 2022.

[1] George Woodcock, El anarquismo. Historia de las ideas y movimientos libertarios, Ariel, Barcelona, 1979, pp. 255-257; Max Nettlau, La anarquía a través de los tiempos, Júcar, Madrid, 1978, pp. 63-64.

[2] Anselme Bellegarrigue, Une gloire oubliée de l’anarchisme, Fabrice Ribet, Laissons Faire, n°9, février 2014

[3] Michel Onfray, Bellegarrigue, le premier libertaire français, Le Point, 3-I-2013

[4] Xavier Diez. El anarquismo individualista en España (1923-1938). Virus editorial. Barcelona. 2007. pg. 58

[5] Karl Marx escriurà un conegut llibre sobre aquests fets i en farà una anàlisi profund sobre aquest fet. Es tracta de El 18 Brumari de Bonaparte, publicat a Nova York entre 1851 i 1852 al diari Die Revolution.

[6] Michel Perraudeau, Anselme Bellegarrigue, le premier des libertaires, Éditions Libertaires, París, 2012.

[7] Onfray, Íbid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!