9 de febrer de 2008
Sense categoria
3 comentaris

Dídac (i els nostres mestres)

Avui és l’aniversari de Dídac.
I el vull felicitar no només perquè avui fa anys (em fem majors
company…!) i ni tan sols perquè és un dels meus millors amics, sinó
sobretot pel treball que realitza en el seu front de batalla: l’escola.


El Dídac és un d’aquests mestres que tant abunden al nostre país. Tots
ells fan possible aquest xicotet miracle de mantenir i potenciar el valencià entre els més menuts. Molts, a més, són
persones amb la increïble capacitat d’estimular en les revoltades ments
dels xiquets de primària els valors de l’autocrítica, el treball en
equip, la creació i la interacció en el medi on viuen. Poca broma!

El Dídac és un d’aquests. La seua disconformitat i la seua exigència de
no caure en els paranys de l’acomodament el fan mantenir en tot moment
un postura pedagògica activa i innovadora. Una actitud que ha reflectit
en moltes activitats on ha aconseguit deixar embadalits els seus joves
alumnes.

L’últim exemple d’això fou el revolucionari dia de la pau que va
organitzà al seu actual centre educatiu, l’Escola Covalta d’Albaida
(Vall d’Albaida). Cansat de fer tot els anys el mateix mural i les
mateixes cançons, ell i l’equip docent d’aquesta escola muntaren una
teatre on tots els xiquets van esdevenir protagonistes. Aquesta és
l’activitat descrita per ell mateix (també la recull el suplement
educatiu del Levante-EMV):

"La guerra és divertida!
La
primera part de l’espectacle volia transmetre el missatge que els
països desenvolupats “vénen” dels conflictes armats: diversió,
entusiasme, coratge. Els alumnes de 5è i 6è, dividits en comandos,
vestits de militars i armats amb metralladores que ells mateixos
s’havien fet, entraven dins les classes per comunicar
l’emoció d’haver estat triats per anar a la guerra. Treballàrem amb un
guió genèric […] escrit a partir d’idees clau: “La guerra és com un joc”,
“L’atracció de les armes: avions, tancs, vaixells…”, “Els enemics són
roïns”,
[…] “La guerra
és de valents”… Després d’un parell de minuts, s’escoltava per
megafonia: Atenció! Atenció! A tots els soldats! Prepareu-vos per entrar en combat! I el batalló s’acomiadava amb el salut militar abans de partir cap al front.


La crua realitat…

Un
cop havien marxat, els mestres –que col·laboraren molt activament en
l’espectacle, tant a nivell dramàtic com pedagògic– havien de preguntar
els alumnes què pensaven sobre la visita dels militars per encetar un
debat al voltant de la guerra. I, al bell mig de la discussió,
s’escoltava a tota potència per megafonia l’esfereïdor so d’una sirena
antiaèria. Els mestres, atemorits, demanaven els i les xiquetes que
s’amagaren baix de les taules. I, gaire bé sense temps per fer-ho,
començava la guerra: el soroll de bombes i metralladores era
insuportable.
[…] Un cop acabat el bombardeig, els mestres demanaven els
alumnes d’eixir al passadís per veure què havia passat. I quan obrien
la porta, els xiquets i les xiquetes topaven frontalment amb la
realitat de la guerra: un mar de cossos inerts jeien tacats de sang al
llarg de tot el passadís.
[…] L’alumnat de 5è i 6è va fer un
treball dramàtic excel·lent
[…]

Celebració hipòcrita
Després de la performance,
els mestres reflexionaren amb els alumnes al voltant de la significació
del muntatge: havíem d’anar més enllà de les imatges i les sensacions.
Els més majors també comentaren l’experiència que havien viscut com a
protagonistes i parlàrem al voltant de la hipocresia que envolta el
discurs aparentment pacifista dels països rics: “defensen” la pau
venent les armes que els països pobres fan servir per devastar-se.
Finalment, férem una foguera al pati i, davant de tots els mestres i
els alumnes de l’escola, els militars llançaren les armes al foc mentre
cridaven Mai més! Un gest, carregat de força i simbolisme, que tancava una experiència inoblidable.
" Tota una lliçó.

Però això no és tot. En aquest enllaç
podreu llegir l’experiència de quan ens va demanar anar a tocar a una
de les seues classes per apropar la nostra llengua als alumnes del
barri valencià de Sant Marcel·lí. I en aquest altre de quan va celebrar un 9 d’octubre on va explicar als xavals els orígens de la festa i la diversitat cultural que comporta.

Tot això només són exemple d’una persona. Però per sort el País
Valencià n’està ple d’aquests exemples. Uns exemples que omplen de
contingut aquest Mail Obert d’un altre gran mestre, l‘Albert Dasí,
i de tants i tants altres que dia a dia treballen i es deixen la pell
per alçar des dels fonaments aquest fràgil però esperançat país on
vivim. Tota una sort.

Per tot això i molt més, felicitats Dídac.

  1. Un regal d’aniversari difícil d’igualar, Xavi. Què més puc demanar?

    I la batalla -a l’escola, a Internet, als concerts, als carrers…-, no ha fet més que començar!!

    Gràcies de tot cor per les paraules, amic…

    Didac

  2. Felicitats al tal Dídac!:)
    M’ha encantat la manera de celebrar el dia de la Pau, com a mínim, segur que no ho oblidaran.
    Si hi haguessin més mestres i professors com aquest…de segur que les coses serien molt diferents!
    Que la gent així no canviï mai…

    Salut des del Baix Camp!:)

    ingrid

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!