Inspir poètic, per M.M.Bergas

Inspir? és aire que tan bon punt arriba, se’n va. Primer vaig col·laborar amb vàries revistes ara desaparegudes -Udol, Impuls d'Opinió i Butxaca- fent articles de cultura i sobretot ressenyes de llibres. Posteriorment arribà la poesia, entesa com a refugi. El 2009 va sorgir un primer poemari anomenat 'Quaderns de la badia'. Els anys següents arribaren 'La rambla' i 'Crisi'. 'Cops' el vaig acabar el 2015. Des-compressió el 2018. 'Amor eixut' ha nascut l'any de la pandèmia 2020 i segueix en construcció. Per mi, tot això és terapèutica pura. Al bloc hi penj tots aquests poemes inèdits, a més de poesia d'autors referents.

SOVINT, de Joan Vinyoli:

Sovint, sovint, l’home s’oblida

del més secret i del més gran.

Com un infant juga a la vida

i s’embriaga del seu cant.

Els dies vénen i se’n van.

Però de sobte, no previst,

allò més greu que dintre seu madura

en el seu cor estranyament fulgura

com un diamant trist.

—–

ENS CRÈIEM ÚNICS, de Joan Vinyoli:

Ulls aclucats, vam oblidar

l’abisme que separa.

Ens crèiem únics, que podríem

realitzar l’ascensió,

i sols teníem una escala

de seda i foc que amb l’ús va destruir-se.

Ens crèiem de tocar realitats

perquè inventàvem ulls i batíem grans ales

i dèiem sempre les mateixes coses

i sempre anava més amunt el crit.

I vam fer compte que el temps no existia.

El temps, però, mai no perdona, mai:

la vida no val més que una clofolla,

i encara és massa dir.

Adalaisa ha dit:

19 de febrer de 2014 a les 9:16 pm

Que diferent aquest Vinyoli, realista, entristit potser, dels anteriors tan plens de joia. Bells, també!

Respon

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Poetes referents per MqAgMas | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent