No el coneixia. Fantàstica la darrera estrofa!
¿No tremoles, no tems, no t’angunies,
amada, de mirar l’amor, gran riu
desbordat fins el marge més esquiu,
estès fins al teu cos per amples vies?
El seu triomf al caire dels teus dies,
el seu poder que munta, et nega, viu
ran del llavi que encara li somriu,
no t’esvera? No fugis: no podries.
Si et miro els llavis, és amor que veig.
Si els ulls, no una mirada: un clam pregon
on espera una glòria turbulenta.
T’han d’estimar, t’estimo. Un espireig
en tu abaixat m’exalta sobre el món.
Caure en tu m’és victòria violenta.
Font: Edicions del Mall, Barcelona 1986