I malgrat tot: la crisi, la desorientació, etc, la part final del poema aporta confiança en la vida entesa com una lluita constant. Que així sigui!
Hem passat tardes contemplant-nos.
Diumenges al llit sense plans.
Nits de despertars continuats.
Somrius
i pens que no t’ho mereixes.
Hores i hores de lluminositat d’hivern de les cinc de l’horabaixa.
Ruixats en forma de plugims i negror.
Molta negror.
Tothom parlant de crisi
-moral en crisi i crisi en els esperits-
Incertesa perpètua.
Inseguretat permanent.
-pressió al pit. Palpitacions. No sentir-se bé amb res del que passa-.
Què en farem de tot plegat? Quin futur constriurem?
Persistint en l’amor i en la passió per viure.
Esperançadament,
empenyent fort,
reconstruirem
la il·lusió.