i els núvols mantenien
constants insinuacions.
T’havies passat el dia revolcant-te pel terra.
Havies aconseguit una expressió feliç en el meu rostre
de vida nova
pura
simple.
Finalment plogué i ens banyàrem.
—–
Ara, girat cap a tu,
seguesc la silueta del teu rostre
a les fosques. És el teu o el meu?
La teva sang i la meva fluint plegades.
Un alè profund que omple de serenor.
Estels m’han fet trobar-te
i crear llum que ens acompanya en la persecució del temps,
amb una abraçada infinita.
Generosament,
al ritme de la vida,
estimam
ho donam tot
existim
contemplant la grandesa
de l’aire, de l’aigua, de la terra,
del món.
M’agrada!
Preciós.