La solitud de les balenes, d’Abel Ramon:
I
Sota la intempèrie dels volcans hi havia flors i culpa.
He vist el crit en la remor de la fosca.
A estones no sé qui és que relata;
davall cauen sorolls en alerta
amb les estries salfumades.
Penso en la solitud de les balenes.
II
La nit abans de la paraula viva
i quadrangular
tu eres la meva esperança.
Quin do de fressa endins
s’endú la fosca pedra?
He estat revisitant aquell crit,
la grisa fondalada,
però avui era dimarts i bombejava l’abisme.
III
He recollit el fragment
més aspre de
l’altar perdut
del meu dolor.
De la pell trencada
en tinc la descendència.
M’envien missatges migpartits
que encara no sé llegir.