Podríem també, en aquesta impotència furiosa,
sumar els deutes físics, els fracassos de l’altre
i les promeses convertides en oblits acabussats
enmig d’aquesta soledat sense nom de circumstància
que crivella un poble sense cura, i amb perdó.
Llavors, en aquesta triadella de no saber decantar,
amb grisa eufòria personal, els vicis de les conveniències,
sabríem ben cert quina és la veritat temuda
que ens encalça des dels camins dels anys novells.
Perquè creuríem, netament, en una por feixuga, immastegable,
llunyana sempre d’un temor devotament cruel.
Ens divertiríem reblanint imatges delicioses
com flors crullades d’haver patit la set d’un llarg estiu.
Ens assaltarien delicats records, llunyans, netíssims,
d’abans de fer la muda dels queixals, o posteriors,
quan un es renta les genives amb glops de vinagre
i no té un pèl a la cara ni tions als ulls.
Immersos somnis de cotó mustiats per la nuvia descalça
que corre, lentament, sobre el rostoll d’un camp que crulla,
o la pàl·lida adolescent que s’afaita les cames
davall una figuera de branques pelades, blanquinoses,
en una posta de sol vangoghiana,
s’haurien de trencar amb colzades desesperades de ginebra.
Seria la humiliació tacada pel penediment en blanc,
esblanqueït, de recordar després dels vicis,
aquella infància aplegada
com un mocador emmidonat dins un calaix.
Però potser tot seria massa fàcil tanmateix,
perquè avui, ara, aquí, tenim la ràbia immesurable, vinagrosa
que ens empeny a protagonitzar el present,
donar la cara, la mà, la paraula i el pretexte.
Som maleïts i malxerrats. Duim a la cara pols de fam
cicatritzada com una pintura enclavada a la història.
Així que, ara, potser el millor de tot seria
que ens retàssim les mans, de bell nou, i ens oferíssim,
lliurement, tendrament,
una mica d’esperança amb grumallons de desesper.